«No pots girar el vent. Per tant, gira el vaixell» 

Proverbi africà

Aclarint conceptes

No pretenc experimentar fent pràctiques en cap tub d'assaig semàntic. Això ho deixo pels experts (lingüístics i no) que prou en tenim. Més aviat parteixo d'una reflexió personal que crec ineludible manifestar donada l'evident confusió política que ens està envaint, a més d'altres aspectes, possiblement més importants per la seva vessant humana sobretot, però que no per això hauríem de deixar de banda els conceptes polítics amb què som bombardejats, dia sí i dia també, per terra, mar, aire i espai cibernètic. 

Per exemple; ens diuen, fem República. També que reclamem la plena sobirania, la llibertat, els nostres drets fonamentals, etcètera. I molts tòpics més que es fan anar per anar reblant el clau del procés (un clau a hores d'ara ben esmorrat), aquell en el qual més o menys varem convenir tots plegats. I, en darrer terme, amb una evident discreció, com si fes una certa vergonya i tot, es parla d'independència; la de Catalunya, és clar. Amb la qual cosa tenim: republicans; llibertaris; sobiranistes; independentistes; autonomistes; federalistes; confederalistes, etcètera. Tot plegat genera un cert batibull, àdhuc confusió, que desconcerta, això si no ajuden a crear una mena d'incoherència o d'enrariment popular. Em consta que això encara no passa, però pot passar. Hi ha símptomes evidents d'un cert caos i probablement, si no hi haguessin els presos i els exiliats polítics que tenim, ja ens haurien dividit els matisos i les capelletes a les quals, d'altra banda, tan aficionats som els catalans. Volem fer una república i tots portem un reiet a dins. 

Més diagnòstics evidents

Si us hi fixeu una mica, us adonareu que la majoria dels catalans, mentalment ja som republicans. Ho hem estat sempre. En la majoria dels casos ho som des de néixer. Portem la república en la ment i en el sentir. Com hi portem la democràcia. El sobiranisme és un anhel, una conseqüència directa de la nostra plena llibertat. I, tanmateix, tot plegat no és ni serà mai possible dins d'aquest Estat, que ens vol en permanent claudicació, si no assolim la nostra legítima independència. Aquesta és la gran prioritat: la independència. Tanmateix, cal dir precisament que de sobiranisme n'hi ha de molts tipus i de grau divers, que segurament són assolibles sense tenir la independència. Aquest no té res a veure amb el que servidor preconitza dimanant de la independència, és evident. Una bona autonomia també pot contemplar un cert grau de sobirania. Relativa naturalment, i sempre concedida i condicionada. Per tant, podríem justament deduir que molts sobiranistes no són essencialment independentistes. Ni molts republicans tampoc, no pas d'una forma decidida i directa. Tot legítim, naturalment. Però, cal deixar-ho ben clar per defugir confusió i saber en quin vagó del procés anem pujats i en quina direcció marxem. Per si en teniu cap dubte fixeu-vos que a Espanya els partits polítics dominants ens anomenen: els independentistes i l'independentisme, seguit de tota mena de vituperis. I quan ens volen deparar un tracte encara més agre i sovint agressiu ens tracten de "separatistes" amb to d'amenaça i menyspreu. Això sol ens hauria de fer pensar en allò que volem ser i tenir (i que tenim tot el dret de voler) de forma determinant i decidida, pacífica i democràtica. I després ja vindrà tot allò altre de la República Democràtica i de la Sobirania real. Però, primer ha de ser el primer: la Independència. Aquest és el projecte polític real i important que ens hauria d'aglutinar de forma decidida i il·lusionant. Un projecte cabdal, únic i determinant per deixar de sentir-nos humiliats, recuperar la nostra dignitat i la de tots els catalans, així com tots aquells valors tantes vegades repetits i reclamats. La Història de Catalunya i el seu poble fa segles que clama dignitat i justícia, respecte i llibertat.

I de no tan evidents

Reitero (ho vaig dir en l'escrit de la setmana passada) cal precisar d'entrada que s'ha de tenir ben clar que: tota decisió política comporta sempre conseqüències. I que aquestes s'han d'assumir. Sovint aquestes conseqüències no són immediates i ni tan sols perceptibles, però hi són. I sempre, més d'hora que tard, acaben arribant. Un exemple: a Espanya vam apartar el PP i va rebrotar el feixisme (franquisme, etc.). Cal analitzar les conseqüències reals d'aquesta decisió política que d'entrada va semblar tan evident. Ho deixo per a la pròxima setmana. Avui no hi ha més espai, però recordeu, i recordem-ho als nostres responsable polítics; la nostra via principal i única és la de la independència.