«Quan els que manen perden la vergonya, els que obeeixen perden el respecte»

Georg Christoph Lichtenberg

Any nou 2019

Que, generalment, no vol pas dir vida nova. I, no ens hauríem pas d'enganyar, perquè la càrrega que portem segueix mantenint el seu pes, això quan no augmenta precisament pel pas del temps, i molt probablement, també l'angoixa que gairebé sempre l'acompanya en els temps actuals que vivim. Preciso que l'angoixa no sempre té a veure amb la lluita que puguem estar portant. Són conceptes diferents encara que sovint puguin coincidir. Perquè la vida segueix amb totes les mateixes problemàtiques i realitats amb les quals vam tancar el vell any 2018. Això no obstant, sumarem, vulguem que no, si no passa res d'inesperat ni cap infortuni humanament imprevist, i la salut ens acompanya, ni que només sigui per anar tirant, un any més a la nostra personal existència, que serà de menys en el còmput total de la nostra etapa vital. De fet, a tall d'orientació particular, que comparteixo totalment, em plau citar Norbert Bilbeny, que diu "espero arribar a ancià sense ser vell"; jo també i segur que com jo, molta més gent.

Capítol a part mereixen els més joves que, amb totes les possibilitats (o gairebé) al davant; tenen tot el dret de voler sumar un any més perquè és llei de vida fer-se gran i avançar cap al futur. Ells són (i representen) l'anhel i l'esperança de tots nosaltres. I, és per això que mereixen tot el nostre compromís i màxim esforç. Esforç que podrà tenir més nivell i eficàcia si com a país arribem a funcionar degudament i al màxim nivell d'exigència col·lectiva. Tenim un passat que no podem canviar i que, això sí, hauríem de conèixer al màxim possible, i un present que és el que és i en el qual treballem i lluitem per tenir un futur segur, millor, amb garanties en tots els ordres de la vida i, sobretot, humanament lliure, obert, respectuós i enriquidor en valors i dignitat.

Posant ordre en els conceptes

Una primera reflexió o, si més no, una de les més necessàries per ordenar el nostre pensament en tots els sentits possibles, és la de definir clarament els noms de cadascun dels conceptes amb els seus continguts inclosos que cada dia veiem passar com si fossin pilotes endimoniades d'un joc sovint desconegut per a nosaltres. Encara que a les alçades en què ens trobem pugui semblar contradictori, la veritat és que no ho és pas gens vist el poc afinament estratègic i semàntic de tot plegat. Podríem concloure que anem bastant desafinats (o potser no tant com sembla) en gairebé la majoria de les qüestions que ens afecten en tant que poble, país, nació, i en l'estat polític al qual legítimament pretenem arribar a través d'exercir democràticament el dret a l'autodeterminació. Una vegada escatits el màxim de conceptes possibles caldrà necessàriament arribar a poder diagnosticar tot el que tenim al davant. Deixo per un altre dia els conceptes polítics que crec imprescindible que tinguem ben clars. I, a tall d'exemple, avanço uns quants diagnòstics per anar fent boca.

Diagnòstics senzills

Sobre els fumadors persistents, per exemple, el diagnòstic és ben senzill; ho diu i ho afirma tothom. Amén. Sobre els conductors irresponsables, tant pels excessos de tota mena, com pels comportaments agressius i en molts casos (massa), fins i tot criminals, el diagnòstic és més que directe. Sobre la ingesta de begudes alcohòliques en general, sobretot de forma excessiva, reiterada i irresponsable especialment en moments clarament inadequats, el diagnòstic és simple i directe. Sobre la presa de drogues, dures i no tant, de les que creen addicció i de les que diuen que no en creen; de totes, amb derivades vitals perilloses, desmanegades físiques i pèrdues de la raó, el diagnòstic és ben senzill i categòric. En seguiré aportant....

I de no tan senzills

Al meu parer, vista la marxa de la política en la qual estem immersos, trobo que s'imposa una reflexió sobre la decisió, política a fi de comptes, que es va prendre en recolzar la moció de censura presentada pel PSOE de Pedro Sánchez. Cal precisar d'entrada que s'ha de tenir ben clar que tota decisió política comporta sempre conseqüències. I que, aquestes s'han d'assumir. Quedi clar també que d'entrada només em refereixo a situacions esdevingudes en processos de normalitat política, bé sigui relativa o només aparent, però normal a fi de comptes. Que és el que suposadament pretenen tenir els polítics i la política a Espanya. A Catalunya les coses són molt diferents. Seguirà...