Anastasiya Oliynyk Kabachynska 

Neteja i cultura cívica a Tàrrega. A Ucraïna hi ha una dita popular que diu que, quan arriba la primavera, queda al descobert qui i on feia les seves necessitats. Aquesta expressió fa referència a la neu: quan es fon, mostra tot allò que ha estat amagat durant l’hivern i, sobretot, posa en evidència el comportament de les persones. La primavera, doncs, no només transforma el paisatge, sinó que també revela el nivell de cultura cívica d’una societat.

Just avui (en referència al dia 8 de gener), amb l’inici del nou període escolar després de les vacances, he caminat per primera vegada amb el meu fill cap a la seva escola. Durant tot el trajecte, hem anat esquivant constantment excrements de gossos al carrer. Una escena que, malauradament, no és excepcional, vaja, molt típica pels carrers de Tàrrega. 

Com tantes altres vegades, m’he preguntat: per què alguns propietaris de gossos no recullen els excrements dels seus animals? Quin missatge transmet això sobre la nostra convivència i el nostre respecte per l’espai públic?

De tornada, m’he fixat en un indret concret —la fotografia del qual acompanya aquest article— on hi havia un munt de petites bosses plenes d’excrements de gossos. A la tardor, aquell espai estava cobert per uns arbustos florits que ho amagaven tot. Però després del fred, la neu i les baixes temperatures, les flors han mort, i el que ha quedat al descobert és una autèntica muntanya de merda. Allò que estava ocult, ha sortit a la llum.

Aquí apareixen clarament dos problemes principals.

El primer és la manca de cultura cívica d’alguns propietaris de gossos. Costa d’entendre com poden passejar els seus animals pels carrers, no recollir els excrements o llençar les bosses a qualsevol racó, o fins i tot deixar-les abandonades.

El segon problema és la greu falta de papereres a Tàrrega. Hi ha carrers llargs, molt transitats i plens de gent on no hi ha cap paperera. Això provoca que, fins i tot aquells propietaris que sí que recullen els excrements dels seus gossos, no tinguin on llençar-los, i acabin deixant les bosses al carrer.

Les conseqüències són evidents: a l’hivern i durant tot l’any, caminar per la ciutat esdevé incòmode, amb el risc constant de trepitjar una taca desagradable. A l’estiu, la situació encara empitjora: les olors són insuportables, especialment en racons i parets plenes d’orins, i l’espai públic es degrada.

Cal buscar solucions reals. D’una banda, l’Ajuntament podria seguir l’exemple de Barcelona, que en els darrers anys ha instal·lat moltes més papereres, facilitant així una ciutat més neta i ordenada. Quan existeixen opcions clares per llençar la brossa, hi ha menys excuses per no fer-ho correctament.

D’altra banda, potser cal repensar les mesures adreçades als propietaris de gossos: més zones adequades, més control, multes efectives, o fins i tot algun tipus d’impost destinat exclusivament al manteniment i la neteja de l’espai públic. El que és evident és que no pot ser que les escoles, el centre de la ciutat i les parets dels edificis estiguin plenes d’excrements i orins.

La pregunta final és inevitable: quin tipus de ciutat volem ser?

Una ciutat neta, respectuosa i agradable per a tothom, o un espai on la deixadesa i la manca de responsabilitat acaben imposant-se? La resposta no depèn només de les institucions, sinó també de cadascú de nosaltres.