Alba Pijuan Vallverdú, alcaldessa de Tàrrega

El 1845, Hans Christian Andersen va publicar un bonic conte titulat La petita venedora de llumins. La protagonista d’aquesta història era una nena petita, pobra, que venia llumins pels carrers d’una ciutat danesa el vespre de Cap d’Any. Feia fred, molt fred, i la gent, atrafegada amb els preparatius de la darrera nit de l’any, no paraven atenció a aquella criatura que els oferia capses de llumins. Ningú no li’n comprava cap. Cansada i gelada, es va asseure a la vorera, en un racó entre dues cases, i va pensar que no passaria res per encendre un llumí i escalfar-se una mica, ni que només fos les mans. La seva sorpresa va ser quan la llum del llumí la va transportar en una casa confortable, davant d’una llar de foc... Que bé que s’hi estava! Però el llumí es va apagar. En va encendre un altre i aquest cop era davant d’una taula ben parada al costat d’un arbre de Nadal, amb un bon sopar; quina gana que tenia! Però també es va apagar el llumí. El tercer que va encendre li va portar la imatge de la seva àvia, l’única persona al món que l’havia tractat bé i l’havia estimat: que contenta de tornar-la a veure. No volia que marxés i va encendre tots els llumins que tenia. L’àvia li somreia i la cridava: “Vine amb mi petita, marxem juntes, ja veuràs que bé que estarem!” Els llumins també es van apagar, igual que la vida de la petita nena que va quedar arraulida en aquell petit racó fosc de la ciutat. El seu cos era fred però la seva ànima era feliç al costat de l’àvia.

Any 2025. Han passat 180 anys. Però continua fent fred i vivim en un món fosc, cada cop més fosc. Guerres i conflictes arreu del món; mandataris d’extrema dreta que reviuen perillosos missatges d’un passat que no volem que torni; una societat crispada, egoista, que mira el seu melic sense importar-li gaire què li passa al veí del costat; unes xarxes socials plenes d’odi; i una necessitat d’immediatesa, de viure el dia a dia a cop de pantalla, de tuit o de vídeo de menys d’un minut. Però igual que la petita nena del conte, afortunadament, també tenim llum d’esperança i aquesta llum ens la duu la cultura en cada una de les seves manifestacions i en totes les persones i entitats que ajuden a transmetre-la, tot ajudant-nos a fer créixer el nostre sentiment de pertinença a un país, a una comunitat.

La cultura ens fa més tolerants amb els altres, ens fa més rics de coneixements i més oberts de ment. Descobrim nous paisatges, noves maneres de fer i de ser, noves maneres d’expressar un sentiment, d’entendre una realitat, i ens commovem, ens posem a riure o recordem un passat llunyà. I la cultura cal explicar-la, cal ensenyar-la, cal passar-la generació rere generació, d’avis a nets, de mares a filles, de mestres a alumnes. Com a societat, tenim aquesta responsabilitat: donar a la cultura tot el valor que té i convertir-la en el pilar fonamental dels nostres principis per tenir coneixements, per saber discernir la veritat de la mentida, per no espantar-nos per les ombres allargades que, com en el mite de la caverna de Plató, sovint veiem des de la ignorància o el desconeixement. Gaudim de la cultura, reconeguem-la, i sortim de la cova de la societat actual, que projecta ombres al nostre voltant que ens fan por i ens fan petits i desconfiats i mirem de cara la realitat que ens envolta, que no és ni tan fosca ni tan temible com alguns ens volen fer creure.