José Luis Marín Ruiz, president del Consell Comarcal de l’Urgell

Els microtalls elèctrics s’han convertit en una molèstia habitual i persistent en nombroses comarques de Ponent i del Pirineu. A l’Urgell, però també a la Noguera, les Garrigues, la Segarra, el Pla d’Urgell o el Pallars, veïns, empreses i institucions denuncien des de fa temps una situació que sembla no tenir resposta: talls breus però repetits en el subministrament elèctric que afecten el dia a dia de milers de persones.

A primera vista, podríem pensar que un tall de pocs segons no és tan greu. Però qui n’ha patit sap que les conseqüències van molt més enllà de la incomoditat momentània. Els ordinadors es reinicien, es perden dades de treball, es malmeten electrodomèstics, s’aturen línies de producció industrial, els sistemes de reg agrícola deixen de funcionar, els TPV del comerç local es bloquegen i la connectivitat digital desapareix de cop. El resultat és una suma de petites crisis quotidianes que tenen un cost real i acumulatiu per a les famílies, els negocis i els ajuntaments.

Aquesta situació no és nova ni puntual. Fa anys que s’arrossega. El que abans es considerava una excepció, avui ja és gairebé una rutina. I aquí hi ha el veritable problema: els microtalls són el símptoma visible d’una xarxa elèctrica obsoleta i insuficient, especialment a les zones rurals i intermèdies del país. Línies antigues, manca d’inversions, absència de manteniment regular i una sensació creixent que, en matèria de subministrament elèctric, hi ha territoris de primera i de segona.

No estem parlant de luxe, sinó de garantir un dret bàsic i universal: tenir accés a un subministrament elèctric estable i de qualitat. En ple segle XXI, és inconcebible que una comarca sencera es vegi privada d’aquest dret. Més encara si tenim en compte que estem parlant de territoris productius, amb empreses agroalimentàries, cooperatives, comerços i serveis que sostenen bona part de l’economia del país.

El dany no és només material, és també emocional i social. Quan un veí veu que se li fa malbé la nevera plena, quan un empresari ha de parar la producció per enèsima vegada o quan una escola es queda sense llum a mitja classe, el missatge que es transmet és clar: “El teu poble no importa tant com altres llocs.” Això genera desafecció, frustració i un sentiment d’abandonament que es va acumulant amb els anys.

No podem oblidar que aquestes comarques són les mateixes a qui constantment se’ls demana fer un esforç per fixar població, retenir talent i apostar per la innovació. Però, com podem reclamar tot això si ni tan sols som capaços d’oferir un servei elèctric digne? El desequilibri territorial no es resol amb discursos, sinó amb inversions concretes i polítiques valentes que assegurin que viure en un poble no significa renunciar a drets fonamentals.

En aquest context, diversos ajuntaments han començat a moure fitxa. A l’Urgell, per exemple, es va portar la qüestió al Consell d’Alcaldies per impulsar una resposta conjunta. La idea és clara: només amb una veu unitària es pot pressionar la companyia elèctrica i el Departament d’Empresa i Treball perquè donin respostes. Les passes que s’han plantejat inclouen la redacció d’una carta institucional conjunta, la sol·licitud d’una reunió urgent amb responsables polítics i tècnics, i l’aprovació de mocions municipals per donar més força a la demanda.

Aquest moviment, però, no hauria de quedar-se només a una comarca. El problema és compartit per moltes zones de la província de Lleida i, de fet, de tot Catalunya. És hora de fer un front comú que posi aquest tema al centre de l’agenda política i mediàtica. Només així s’aconseguirà que les companyies deixin de mirar cap a una altra banda i que les administracions assumeixin la seva responsabilitat.

El debat sobre els microtalls té també una dimensió més àmplia: la transició energètica. Parlem d’instal·lar plaques solars, de fomentar l’autoconsum, d’impulsar comunitats energètiques locals. Però, com podem avançar en aquesta direcció si la xarxa bàsica de distribució falla constantment? No té sentit apostar pel futur si encara no hem resolt el present.

La transició energètica ha de ser justa i inclusiva. I això significa començar per garantir que tothom, visqui on visqui, tingui accés a un subministrament elèctric estable. Les inversions en renovables han d’anar acompanyades d’inversions en la xarxa, perquè sinó l’esforç serà en va i els beneficis es quedaran, un cop més, concentrats a les zones més afavorides.

En definitiva, el que es demana no és cap privilegi. És una qüestió de dignitat i d’igualtat. No hi ha ciutadans de primera i de segona. No hi ha comarques que mereixin llum i comarques que puguin quedar a les fosques. Les institucions han de reaccionar i les companyies han de complir amb les seves obligacions.

El missatge és clar: la ciutadania reclama un subministrament estable, serveis fiables i igualtat d’oportunitats. I ho volen ara, no d’aquí a deu anys. Perquè el futur de molts municipis depèn, entre altres coses, d’això: de tenir llum quan premem l’interruptor.