He de dir que m’han emocionat les fotografies del llibre Tàrrega desapareguda que acaba de publicar el Jaume Ramon i Solé dins la col·lecció Catalunya desapareguda de l’Editorial Efadós. Quan les miro, ho faig segurament amb una mirada diferent de la de moltes persones que reconeixeran en les imatges indrets que havien conegut i que han anat canviant amb el pas del temps. No és ben bé el meu cas. Jo m’atanso a aquestes fotografies antigues, precioses, amb la curiositat de descobrir la Tàrrega d’abans, una ciutat que no he conegut, per entendre què hi havia abans dels carrers, edificis, comerços, els vehicles, les tradicions i les gents que conec.

Veure en una fotografia de la primera dècada del segle XX, la façana del Teatre Cafè de L’Aliança o el desaparegut portal de la muralla m’ha fet connectar amb el títol del llibre. Hi ha clarament una Tàrrega que no he conegut, que ja no hi és, però que perviu en llibres com aquest o en la crònica targarina durant vuit dècades d’aquest setmanari. M’ha emocionat veure el Guixanet encapçalant el ball de Bastons de Tàrrega l’any 1945, després d’haver-ne vist el nan tantes vegades per dins i per fora, ja m’entendreu. M’han encuriosit les persones que veig a les imatges en blanc i negre, les tradicions, les robes, els posats. I m’han semblat claus els peus de foto que de forma precisa descriuen i contextualitzen. Em pregunto com deurien sentir-se el grup de persones que caminen per un Raval del Carme devastat per la guerra civil? 

Deia Ciceró que “la història és, de fet, el testimoni dels temps, la llum de la veritat, la pervivència del record, la mestra de la vida i la missatgera de l’antiguitat”. El llibre de Tàrrega desapareguda i els exemplars de NOVA TÀRREGA ara que en tanquem la commemoració del 80è aniversari són missatgers que ens fan prendre consciència de qui som i d’on venim. I que potser també ens ajuden a entendre el llegat valuós que tenim entre mans i els errors que no podem tornar a cometre. Enhorabona per aquesta publicació tan oportuna.