«Estàs desperta?» Si no hi ha resposta, és que la resposta és que no. Si la resposta és que no, segur que és falsa. Si la resposta és que sí, segur que és verdadera. Per què això només passa amb aquesta pregunta? 

Estar despert vol dir ser conscient, adonar-se de la pròpia existència, fer-se càrrec de les coses que passen al voltant. Fins i tot si et preguntes si allò que passa al teu voltant és real o no, si és un somni o no, si estàs dormint o no... això vol dir que estàs despert. 

Com deia Descartes, «penso, per tant existeixo» és l’única afirmació que ha de ser necessàriament verdadera mentre soc conscient que la penso. Estar despert i ser conscient et dona la possibilitat de pensar, reflexionar, valorar, i d’estar preparat per actuar, si no en favor de la justícia, almenys en defensa pròpia. Sens dubte seria un avantatge que hi hagués altra gent desperta com tu que, com que també pensen per si mateixos, no necessàriament estaran d’acord amb tu i, per tant, podran enriquir el teu punt de vista –i ells el seu– per mitjà del diàleg, el debat, la disputa, etc. L’important no és tant l’acord, sinó l’honesta preocupació final per atansar-se a la veritat, a la justícia, a la bellesa,... És evident que aquests valors ara estan força passats de moda, fins al punt que l’actitud de creure que allò que un mateix afirma que és veritat es considera autoritària i poc democràtica. Però si ni tan sols és lícit tenir la pretensió de dir la veritat, quin sentit té el llenguatge? Les oracions afirmatives tenen una intencionalitat: el fet d’afirmar qualsevol cosa, fins i tot d’afirmar que la veritat no existeix, ja comporta en si mateix la intenció dir la veritat. Sense aquesta intencionalitat, tota discussió és absurda i estèril. 

Així doncs, estar despert vol dir estar preocupat, motivat, tenir uns valors a defensar, però també estar disposat a posar-los a prova. En efecte, pensar per un mateix no és rebutjar sistemàticament informació contrastada o altres concepcions argumentades, sinó estar disposat a ser crític amb les pròpies. Ara bé, si els vostres contrincants, en lloc de rebatre-us amb arguments vàlids, només poden contraargumentar que el que penseu és «woke», és a dir, que esteu desperts, estan dient una obvietat: és evident que sí que ho esteu. La seva estratègia és equiparar el fet d’estar despert a un insult. Com ha evolucionat el terme fins aquí?
El terme «woke» va començar a principis del segle XX per designar una actitud d’alerta cap a les discriminacions racials, i més tard cap a qualsevol mena de discriminació i cap als abusos de poder. És cert que quan una manera de pensar es converteix en una ideologia, en aquest cas de tipus progressista, que s’apropia de certs eslògans com «staywoke», es redueix l’argumentari a un hashtag, i l’expressió comença a perdre el seu sentit. De passada, dona a entendre que tots aquells que no estan d’acord amb aquesta manera de pensar no estan desperts, no són  «woke», i sovint es recorre a la cancel·lació com a forma de pressió.

Ara bé, això no justifica com l’expressió «woke» ha passat a impregnar-se d’un significat totalment diferent per l’acció del discurs ultradretà: segons aquest, per una banda, ser «woke» és creure’s moralment superior i voler imposar les idees progressistes sobre la resta. Això respon a un intent d’anul·lar la pretensió de veritat titllant-la d’autoritària, com dèiem abans. A més, amb aquest missatge es fingeix victimisme des d’una posició de poder, com si el sector ultra no tingués prou altaveus per imposar les seves opinions. 

Per altra banda, ser «woke» vol dir plantejar massa problemes i molestar-se amb massa facilitat davant de certes situacions. Ser massa tou, dèbil i infantil en un context que requereix mà dura, autoritat i unitat a qualsevol preu. En definitiva, convertint el fet d’estar despert en un insult, s’insinua que el millor és estar adormit, inconscient i seguir les consignes del líder sense cap mena de qüestionament. I la trampa més gran: reivindicar això com a forma de llibertat d’expressió.