12 de gener de 2025: un luxe

Un moment del concert
Un moment del concert | Lluís Polo

Qualsevol publicació que vulgui ser plural ha de donar veu a tothom. Com que aquesta és la nostra voluntat, reservem un espai perquè els nostres lectors puguin enviar-nos els seus articles. Per tant, si teniu res a comentar, criticar, agrair o valorar, no dubteu en escriure'ns una carta a la directora i la publicarem a El Lector Opina. Ens els podeu fer arribar a l'adreça tarrega@segre.com juntament amb les vostres dades personals.

Carlos Calderón Urreitztieta, doctor en Humanitats i divulgador musical 

 

El concert de Reis de Tàrrega no només és el moment en què es reuneixen la major quantitat d’amants de la música en una nit màgica, sinó que, a més, ha acabat adquirint una doble funció: tanca les festivitats de l’any i marca l’inici cultural del nou any a la ciutat. Aquest pas del 2024 al 2025 ha estat, particularment, especial. Vegem-ho.

Tant la M. José com la Marta, seguint el camí de l’enyorat Àngel Sans, han mantingut l’esquema d’oferir un programa amb obres per a tots els gustos: des d’extractes de musicals i de les àries d’òpera favorites del públic, passant per cors cèlebres i fins i tot la participació de l’Estudi Dansa Tàrrega. Però aquest any ha succeït quelcom important: Salvador Brotons ha dirigit el concert. Així de senzill... i així d’important.

M’agradaria centrar-me en aquest fet concret perquè cal remarcar-lo. Com algun crític va comentar una vegada: “... la seva peculiar forma de dirigir, pletòrica d’extroversió gestual, de vibració i d’impuls entusiasta, unides a la seva eficiència i exigència interpretativa” es va poder gaudir amb molta claredat aquella nit. Però, si bé això ho vam comprovar, crec que val la pena calibrar millor el personatge. Continuem.

Ens trobàvem davant d’allò que el musicòleg Joan Grimalt anomena “un músic complet”. Brotons es va formar al Conservatori de Música de Barcelona en flauta, composició i direcció. Va guanyar la prestigiosa beca Fulbright i va marxar als Estats Units per obtenir el doctorat. En tornar, va ser flauta solista tant a l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu com a l’Orquestra Ciutat de Barcelona. Una multitud de premis com a compositor, incloent-hi el Premio Orquesta Nacional de España i el Premi Ciutat de Barcelona. Ha estat director de múltiples orquestres a Catalunya i arreu del món, des de Praga fins a Sud-àfrica, des de Moscou fins a Florida, des d’Israel fins a Veneçuela... A més, són nombrosos els encàrrecs de composició que ha rebut: òperes, operetes, sonates, concerts, quartets, quintets, septets; moltes d’aquestes obres han estat editades i gravades per segells com EMI o Harmonia Mundi. I tot això mentre ha exercit la seva tasca pedagògica, ja sigui a l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) o amb l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans; i la seva recerca musicològica, recuperant obres de compositors catalans. Músic complet, dèiem.

Aquesta és la dimensió del personatge que va estar al capdavant d’una petita  –correcta, solvent i entusiasta– orquestra: la Gratia Artis junt amb el Cor de la Facultat de Filologia i Comunicació de la UB i el Cor de Cambra Polifònica de l’Urgell per regalar-nos una de les seves joies: Nadales Catalanes. Composta el 1998, es tracta d’una genuïna “suite” de vuit peces nadalenques enllaçades amb mestria melòdica, harmònica i tímbrica. Desfilen aquí El vint-i-cinc de desembre, El petit vailet, El noi de la mare, El desembre congelat, Sant Josep i la Mare de Déu, A Betlem me’n vull anar, L’Àngel i els pastors i El cant dels ocells. I si escoltar aquesta successió és plaent, encara més ho és escoltar el calidoscopi final, on les nadales sonen simultàniament amb una mestria compositiva i una orquestració refinada.

Al moment d’assistir al concert, jo preparava una conferència sobre el gloriós final de la Simfonia Júpiter de Mozart i no vaig poder evitar fer l’analogia. Allà on Mozart combina magistralment els cinc temes que ens ha presentat al llarg del moviment perquè esclati la joia final. Doncs tal qual... En fi, ja m’hauria agradat preguntar-li al mestre si la inspiració provenia de les genialitats del salzburguès. Però això rai...

El més important a remarcar és que la música de Brotons –com ens recorda Grimalt– “és cosmopolita, com el seu autor. [...] La seva catalanitat admet tan poques vacil·lacions com el seu caràcter universal, obert i afirmatiu. [...] El més destacable de l’obra de Brotons és el seu anar a trobar l’oient”.

Doncs allà hi érem: esperant-lo. Tant de bo torni i puguem escoltar, de nou, les Nadales Catalanes en mans del seu creador i director. Quin luxe. Només queda dir: gràcies.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article