Jesús Vilamajó, director del festival Embarrat de Creació Contemporània de Ponent

El festival Embarrat va néixer al Museu Trepat de Tàrrega l’any 2014 per donar suport i promoure la creació contemporània a les Terres de Ponent, així com per facilitar l’accés de la ciutadania a l’art, en un moment en què no hi havia cap iniciativa independent en tota la província de Lleida que fusionés patrimoni, arts visuals i pensament.

Recordo que quan amb la Natàlia Lloreta —amb qui vaig compartir els primers anys de l’organització— vam posar en marxa l’Embarrat, del no-res, pensàvem fer un festival que portés fins a les naus del Trepat de Tàrrega l’art i la cultura més avançada, i, sobretot, que fos accessible a tothom. Alhora, però, albiràvem fer-lo créixer a poc a poc cap a la comarca, per expandir-lo al territori i fer-lo més gran, consistent i sòlid i, en conseqüència, més resistent a les inclemències de les ambigüitats polítiques. I vist en perspectiva, una mica sí que potser ho hem aconseguit, però no del tot. Tanmateix, us he de dir que estic molt content de la repercussió, reconeixement i estima que l’Embarrat ha assolit en el panorama artístic i cultural català al llarg d’aquests anys.

Han estat deu edicions del fesitval, per les quals han passat més de 300 artistes i personalitats de les arts visuals, la música, la performance o la literatura, majoritàriament a Tàrrega, però també a La Gòtika de l’IEI de Lleida, entitat amb la qual impulsàvem el premi IEI-Embarrat, i a Agramunt, des d’on amb Lo Pardal promovíem el projecte La finestra induïda, amb què omplíem d’art les façanes de la casa de l’escriptor i artista Guillem Viladot.

M’agradava pensar que la cultura i l’art no són un fi en si mateix. Per això, a l’Embarrat, proposàvem portar-hi un art que fos útil per a desvetllar la creativitat, sí, però també que ens interpel·lés i ajudés a comprendre la societat en què vivim, atès que l’art beu ineluctablement d’un món socialment condicionat. Per aquest motiu, sempre havíem organitzat l’Embarrat entorn d’una temàtica que traspassés la mera funció formal que hom atribueix a l’art. Així, havíem parlat de la «Terra», el «silenci», la «lentitud», el «capital» o l’«alienació», entre altres assumptes, i fins hi tot havíem homenatjat Guillem Viladot, en el centenari del seu naixement.

També havíem reivindicat la diversitat de la societat, desplegant iniciatives artístiques juntament amb entitats com l’Associació Alba o el Centre de Rehabilitació Comunitària de Tàrrega, o, més darrerament, esperonàvem projectes de pensament, com Xolla. Teca. Sarau, amb la col·laboració de l’entitat de joves La Soll.

Ara, però, farem sonar simbòlicament per darrera vegada la sirena de Cal Trepat i abaixarem la persiana de l’Embarrat: ens manquen recursos i forces per continuar. Hem fet tot el que ha estat a la nostra mà per donar continuïtat al projecte, però l’evidència ens diu que cal aturar-nos. Les dificultats econòmiques i financeres per les quals ara passa l’Embarrat, així com un ecosistema cultural poc facilitador, ja no fan possible garantir una programació de qualitat per a l’edició de 2025, ni una remuneració adequada per a artistes i professionals, ni dotar el festival d’una mínima estabilitat organitzativa. Per això, anticipant-me a l’ensulsiada, he decidit posar el punt final a l’Embarrat, amb el convenciment que, entre totes les persones que al llarg d’aquests anys hi hem estat vinculades, hem aconseguit fer una bona feina al servei a la ciutadania, la comunitat artística i la cultura.

Estic segur que més d’hora que tard altres iniciatives similars, o inclús millors, prendran el relleu, perquè l’art que estimula la vida i la cultura que pensa són tan necessaris que no els podem aturar.

Per acabar, un sincer agraïment a totes les persones i institucions que, d’una manera o altra, ens heu donat suport i ens heu acompanyat durant tots aquests anys en aquesta proesa cultural i artística que ha estat l’Embarrat.

A totes i a tots, una gratitud immensa.