Silveri Caro Cabrera

Bon vespre a tothom,

Aquest punt, com ja s’ha dit, tracta de donar compte de la meva renúncia a la condició de regidor de l’Ajuntament de Tàrrega.

Avui poso final al meu recorregut en aquesta legislatura donant el relleu a la companya Laura Tejero, que em substituirà.

Volia acomiadar-me de forma breu, us ho asseguro. Veurem com me’n surto.

Aquesta etapa que per ara tanco començava un llunyà maig del 1995, prometent el càrrec com a regidor més jove, formant la mesa d’edat amb l’enyorat Ramon Pont, que era el més gran. Un marrec de 24 anys que amb tota la il·lusió del món i un bon grau de desconeixement entrava en aquest Ajuntament disposat a fer política o, com deia don Quijote, a “cambiar el mundo, amigo Sancho, que no es locura ni utopía, sino justicia”. 
Una legislatura apassionant, on vaig aprendre dels millors, formant part d’un equip de govern gràcies al pacte entre la candidatura del PSC i el que llavors era CiU Amb l’amic i veí Frederic Gené d’alcalde, a més d’exprofessor d’història meu. 

L’any 1999 tornem-hi, aquest cop en tasques d’oposició, però aprenent dia a dia i intentant aportar propostes i idees, també amb el Frederic d’alcalde.

El 2003 no vaig continuar i no va ser fins al 2015, 12 anys després, que fruit d’una ensarronada dels companys de Tàrrega, vaig encapçalar la candidatura del PSC i des de llavors fins ara.

Dues legislatures i el que portem d’aquesta que han estat d’una intensitat mai viscuda, apassionants i dures, que han posat a prova la capacitat i les conviccions de molta gent. Del 2015 al 2017 governant en un pacte malauradament interromput, del 17 al 19 a l’oposició però exercint-la sempre amb responsabilitat i sentit comú, amb la Rosa Perelló d’alcaldessa.

I del 2019 al 2023 i ara fins al 2024 que acaba en deu dies, altre cop al govern, en aquesta ocasió amb un pacte de progrés amb els companys i companyes d’Esquerra i la CUP, aquest cop amb l’Alba Pijuan com a alcaldessa.

Diria que tots hem après de tots i a poc a poc hem sabut veure que el que val la pena és el que ens uneix, per sobre del mínim que ens separa.

Sempre he estat de bastir ponts, buscar aliances, arribar a acords cercant el bé comú.  

Ens han tocat viure temps convulsos, traient sovint el millor i el pitjor de cadascú. Sincerament, em quedo amb el millor. Les ganes i la il·lusió que tothom ha posat en la seva tasca.

D’aquesta experiència fins avui em quedo amb la satisfacció de la feina feta, amb encerts i desencerts. Per a un targarí, poder servir la seva ciutat ha de ser un motiu de màxim orgull, i haver tingut l’ocasió de participar-hi activament, us asseguro que em provoca emocions difícils de descriure.

He tingut molta sort, vull agrair als companys i companyes que participen i han participat del projecte del PSC a Tàrrega i comarca. Poder compartir la tasca amb el Joan Amézaga, el Miquel Àngel Mingote, el Miquel Orobitg, el Joan Lluís Tous, la Mercè Bacardí, i especialment amb la Noèlia Soto, ha estat un privilegi que mai agrairé prou.

Però el projecte socialista de Tàrrega i comarca és un projecte col·lectiu, format per molta gent, companyes i companys disposats a ajudar, a transformar, a fer de Tàrrega i els pobles que l’envolten un lloc millor on viure i progressar. Un projecte de progrés que va néixer fa molts anys i al qual n’hi queden molts mes.

Deia abans que ens ha tocat viure a tots plegats temps convulsos, feliçment superats gràcies a la voluntat popular, als milers i milers de ciutadans que han fet confiança arreu dels pobles de Catalunya al nostre partit, en alguns llocs en solitari i en d’altres arribant a acords de govern. No ens vam cansar de repetir allò de DIÀLEG, NEGOCIACIÓ I PACTE, i mira tu, aquesta era la sortida a l’atzucac.

Ara, seguint avançant en aquest camí segur que el futur serà millor i més pròsper per a tothom. Però cal continuar debatent, gestionant, decidint, acordant i proposant. Els ciutadans mereixen el millor i la ciutat ho mereix tot i més.

Jo plego de la legislatura, el futur és llarg i ningú el coneix, però entre tots l’anirem escrivint. No marxo lluny i, si en la mesura del que vulgueu en alguna cosa puc ajudar, sempre seré aquí prop.

Agafa el relleu la companya Laura Tejero, a qui desitjo molts encerts, tot i que estic convençut del seu bon fer, ja veureu.

En el decurs d’aquest temps, deixo bons amics, companys, rivals i socis, però sobretot amics.  A govern i a oposició, i cafès pendents, i potser algun sopar o dinar amb llarg debat posterior.

Només em resta desitjar-vos molts encerts en les decisions, molt debat, i molts ponts.  Sempre ponts en comptes de murs.

I si em permeteu, voldria aprofitar a mode de comiat la lectura d’uns versos del cantant i compositor Luis Ramiro que venen bé a l’ocasió:

EL PAIS MAS GRANDE

Que no cuenten conmigo en esta guerra, 
mi única bandera es invisible, 
es de color de viento y sabe a tierra; 
la patria que yo amo es lo imposible.
Que no cuenten conmigo si se entierra 
el verbo bajo un odio incontenible.  
No quiero una fontera que se cierra, 
no acepto una ideologia indiscutible.
Que no cuente conmigo ningún bando 
si no se sientan juntos en la luna 
y cambian el “gritar” por “escuchando”.
Llamadme a cualquier hora inoportuna 
el día en que, por fin, sonéis soñando 
que no hay país mas grande que una cuna.

I fins aquí,

ACTA EST FABULA

Moltes gràcies.