Jordi Salla Ramon

Diu la cançó que quan un amic se’n va queda un buit. El Joan Anguera no era amic meu, ni el coneixia. Sí que vaig reconèixer d’immediat la casa on el van enviar a l’altre barri tan bon punt ens la van mostrar per televisió. Més aviat m’agafo al sentiment que deuen tenir els seus més propers, el d’un captiveri de pena. Una pena convertida en pregunta sense resposta. Tàrrega té una ferida per cicatritzar i un any després poc se’n sap. Com si deixar discórrer el temps fos l’única manera de vèncer el dubte de si els culpables se sortiran amb la seva. De més verdes n’han madurat!

A ell no ens el retornaran, però està en joc la confiança en l’entramat que acompanya l’aclariment d’un procés d’aquestes característiques. A meitats de gener es van detenir quatre dominicans, d’edats compreses entre els 20 i 35 anys. A ulls de la policia eren els presumptes autors, i encara ho deuen ser, perquè no se n’ha dit res més. Desconeixem si els detinguts segueixen a la garjola esperant judici, si la seva és una llibertat vigilada o en quin règim estan. Aplaudim la rapidesa amb què es va actuar per caçar-los només un mes després a Terrassa, però compte que no fos una cortina de fum. El delicte és de tal magnitud que afecta la seguretat d’aquest nostre poble, per més que les autoritats ens anunciessin a finals del mes passat el bon ritme que tenim en la resolució de conflictes. Del tema que ens ocupa, ni mu. Una manera com una altra de girar full. 

Per tranquil·litzar els ànims, l’any passat de seguida van aparèixer estadístiques amb l’objectiu de demostrar que no ens cal patir, puix tenim una seguretat per damunt de la mitjana de Catalunya. El món oficial ens assegurà que mentre aquí quasi la meitat dels actes delictius es resolen, a la resta del país no s’arriba ni a un terç. Més enllà de la fe que puguin generar les xifres, parlar amb aquesta alegria quan el difunt no estava ni enterrat a mi em va semblar un exercici de freda cortesia. Més endavant vam conèixer que la reunió de la Junta Local de Seguretat, d’on havia sortit tan entusiasta informació, estava prèviament convocada. Cal destacar que portava vuit anys sense reunir-se. No sé com t’ho fas, casualitat, per aparèixer sempre quan menys se t’espera.

Trobem a faltar un dels nostres, tirotejat a sang freda, per l’espatlla, amb nocturnitat i a casa seva. Una salvatjada que clama justícia! La plena normalitat no la recuperarem fins que se’ns atorguin garanties amb fets, i no estadístiques, que facin desaparèixer tot el que de tèrbol roman en la consciència col·lectiva. Un crim massa tràgic com perquè se’ns oblidi fàcilment. Acostumem a funcionar amb valors racionals, però no sempre. Quan ens extralimitem, la justícia en dictamina el grau de punibilitat. Estimo que la justícia és relativa i depèn de cada situació concreta. Dit d’una altra manera: funciona eficaçment quan el tema s’ho val, però si no, és una convenció més, de les moltes que tenim. El procedir viscut fins ara fa dubtar si s’hi estan posant els mitjans necessaris.

Ens agrada lluir de societat lliure. Una llibertat assentada en càmeres de videovigilància, domicilis amb alarma, panys de màxima seguretat, reixes arreu, obertures tapiades en cas de no residir-hi i martingales mil per proporcionar-nos un mínim de garanties. Aquest és el món real, no l’oficial. Som lliures, però no podem viure sense aquestes eines que ens reconeixen a nosaltres mateixos davant el mirall de les veritats. Aquí rau la diferència de diagnòstic entre un món oficial sotmès a un clientelisme de compliment i una realitat tossuda que inclou la lletra petita del diagnòstic. Lluny queden els temps en què podíem deixar les claus al pany, en què la veïna cridava al llindar de la porta: “Que hi sou?”, per demanar ous o qualsevol altra cosa per acabar d’enllestir el dinar. 

Retorno al principi. Tenim un buit. Van córrer a dir-nos que era un fet aïllat. Efectivament, aïllat i solitari, amb molts números per ser sols un record per als qui volem recordar. Alguna cosa se’ns ha dit, però la substància la desconeixem. Cada indret manté sense nombrar-los la seva col·lecció de drames. Per als més propers, un buit sense consol. Ells intimen amb el dol i la resta amb la incògnita de si convivim amb els homicides; amb la sospita de si s’està fent prou per tancar el cas; amb la foscor comunicativa més absoluta. Malgrat tot, al cap d’un any d’aquest homicidi, vull creure en el triomf de la veritat per damunt de la trampa paralitzadora de la justícia. 

A diferència del primer procedir, en què la prudència aconsellava paciència, ara l’escenari és un altre. Seria un episodi ple d’humanitat i consideració envers els més afectats i la ciutadania en general aparcar l’aire distant adoptat fins ara per donar pas a la veraç informació. Temo que l’estancament faci caure l’esclariment d’aquest assassinat en un no desitjat punt mort.