Jordi Salla Ramon

No sé si qui em llegeix recordarà el clam del nostre Ajuntament quan corria el juny de 2012. Clam al qual també s’afegí el Consell Comarcal. No és un any qualsevol. Encara que alguns es referissin als brots verds, la crisi econòmica feia estralls i l’efervescència nacionalista començava a derivar en independentista. Qualsevol reivindicació era inspirada per l’autoproclamada revolució dels somriures. Així que aquí fomentar la campanya per no pagar peatges a les autopistes era una manera d’accelerar l’alliberament nacional, de treure’ns pes del damunt, el llast d’un poder econòmic fàctic que es beneficiava del pagament dels qui utilitzàvem les vies ràpides. La idea es va esbombar amb aquest missatge subliminal: “Que no veieu com s’enduen els nostres diners?”

Per ser més precís en descriure les reivindicacions, m’he pres la molèstia de consultar la NOVA TÀRREGA dels mesos de juny i juliol de 2012. Tampoc no és tanta molèstia, puix que m’agrada observar en primera línia les hemeroteques quan es rebel·len i comencen a obrir finestres per deixar anar consignes i idees que han quedat obsoletes pel pas del temps, però que un dia més o menys llunyà van senyorejar el discurs públic. La realitat va derivar en la desaparició de peatges el 31 d’agost de 2021. Llavors va sorgir la gran pregunta que encara crispa el debat: qui paga el manteniment? No queda més remei que sumar-ho al pressupost públic, que ja per si està prou endeutat. Així que a pagar tothom i no se’n parli més! Es tractava de guanyar com sigui, la pedra ja estava llançada. En política aquesta idea està bastant generalitzada i poc peatge paga. 

Hi havia un greuge històric fàcil de copsar: mentre a Espanya apareixien pocs peatges, a Catalunya n’eren més i cars de pagar pels usuaris. Aquesta situació mai resolta alimentava l’Espanya ens roba, que tants rèdits va donar al sector independentista. Aquí vam ser els primers de la demarcació lleidatana a pronunciar-nos-hi a favor i a adherir-nos a la campanya del no vull pagar. Expressat des de la màxima institució municipal actuava d’intimidació emocional, per més que les incongruències saltaven a la vista. Però com que el que afecta la butxaca desvetlla sensibilitats a flor de pell, el missatge va ser ben rebut. Es tractava d’un cas complex que requeria una anàlisi pausada que ningú no va voler fer perquè el vent bufava en direcció contrària. 

En un context democràtic aquestes reivindicacions a ultrança d’aspectes enrevessats i de difícil solució em semblen una palanca vocifera que sobretot serveix per exalçar ànims. Avançar en propostes renovadores i estimulants requereix més enginy que no proclames, més predisposició que insubmissió. Dic insubmissió, i dic bé, perquè una cosa és mirar de millorar el sistema i l’altra és fer-li la traveta des de dins ensenyant a la clientela a no pagar el que per llei està estipulat. Qualsevol que miri més enllà del rebedor de casa ho pot entendre. Dotze anys després encara em sorprenc d’aquesta història i en què ha desembocat. Va arribar que semblava que el nostre benestar perillava si seguíem pagant peatges. Ara el que perilla és la nostra vida. 

Aquesta història l’he reviscuda aquest estiu, en què ha estat notícia recurrent el trànsit desbordat de les nostres autopistes, principalment de la més concorreguda, l’AP-7. En puc donar fe perquè en soc usuari. De tant recurrent, poc cas fem ja de les cues inacabables i dels retards acumulats. Passa com amb els trens de Rodalies: si el retard no és exagerat, s’accepta com a mal menor. Això no és el pitjor. El trànsit desproporcionat de camions de gran tonatge l’estan convertint en una trampa mortal. La sinistralitat no para de créixer, fins a convertir-se en l’autopista més perillosa de l’Estat. Des de quan aquest drama? Des de la desaparició dels peatges! Allò que ens havia d’alliberar s’ha convertit en un bumerang mortal. Ja hi ha qui demana el retorn de nous peatges que reordenin el trànsit i faci possible que parlar de via ràpida no sigui un oxímoron. 

No hi ha com viatjar per Europa per adonar-se que d’existir, els peatges existeixen. Entrant a França per la Jonquera te’n convences de seguida. Contràriament al que es pretenia, eliminar-los ha donat origen a una situació esperpèntica. L’atmosfera d’irrealitat, del pa per avui i gana per a demà, sumada a la incompetència i falta de previsió dels qui ens governen, ha donat lloc al col·lapse. Estem col·lapsats. Només em refereixo a les autopistes, si bé podríem estendre’ns a altres àmbits. Actuar de forma populista és un contrasentit de la lògica política. Davant d’aquest esperit històric de sectarisme i conflicte, vaig mirar d’oferir una perspectiva de conjunt en un escrit a NOVA TÀRREGA (13-07-2012), de títol ben explícit: Populisme. Seria un guany exemplar per als targarins que el nostre Ajuntament no s’apuntés mai més a fórmules populistes. No tenen futur.