Miquel Millà

Un conjunt de 15 matrimonis que ens vam casar durant l’any 1974 hem volgut celebrar les nostres Noces d’Or amb una sortida de dos dies i una nit a fora. Cal dir que hi havia algunes parelles més que haurien vingut, però, per problemes mèdic, no van poder afegir-s’hi. Una petita crònica de com va anar tot plegat: El passat dimecres dia 12 de juny, catorze matrimonis vam acudir puntualment a l’estació d’autobusos a ¼ de 8 del matí; faltava una parella, que venia amb el seu cotxe des de Barcelona i que s’uní a nosaltres al vespre. La guia, Maria Àngels, de tracte amable i dolç, i l’experimentat i servicial xofer, Miquel Àngel, ens van acompanyar amb eficàcia en tot moment. Amb el seu bon fer, van col·laborar a fer molt més agradable aquesta sortida. 

La primera destinació era Cotlliure, l’encantador poble de la Costa Vermella, refugi d’artistes, que sorprèn per la seva difícil i lenta circulació. L’autocar aprofita un espai perquè tots baixem i la Maria Àngels ens va guiant cap al cementiri, on hi ha la tomba d’Antonio Machado, mort el 22 de febrer de 1939, i d’Ana Ruiz, sa mare, morta el 25, tres dies més tard. Allí romanguérem una estona, prou perquè cadascú medités en un silenci respectuós davant d’aquell símbol, d’aquella víctima dels horrors i represàlies de la guerra, mort a l’exili. 

En sortir, una explicació de la guia sobre algunes peculiaritats del poble i temps lliure fins a l’hora de dinar, en un pati agradable del restaurant i sota els tendals, que ens evitaven la calor del dia. Els àpats i els passejos en temps lliure eren excel·lents ocasions per fer petar la xerrada amb uns i altres, de conèixer-nos millor i d’anar teixint vincles de simpatia mútua. La convivència va ser un dels elements importants de l’èxit de la sortida. 

Acabat el dinar, una horeta de temps lliure per passejar i copsar l’encant del poble. L’autocar, seguint el riu Tet per la plana del Rosselló, ens condueix a Vilafranca de Conflent, un poble emmurallat, amb només dos carrers, cases de parets de pedra i una església romànica del segle XII, amb el pòrtic de marbre rosa. Està dominat a una alçada de 150 metres pel Fort Libèria, construït per Vauban l’any1681. S’hi accedia per una escala de 734 esglaons; nosaltres ens ho vam creure sense comprovar-ho. Ha estat declarat com un dels pobles més bonics de França i és patrimoni mundial de la UNESCO.

És sorprenent la quantitat de baluards defensius i punts estratègics d’atac del segle XVII. L’origen fou el Tractat dels Pirineus (1659), en què el rei espanyol Felip IV, més interessat a defensar els territoris de Flandes que els catalans, va lliurar a França el comtat de Rosselló (amb el Conflent, Vallespir i Capcir) i la meitat del comtat de Cerdanya. La gent del país, però, no acceptava el domini francès; i Lluís XIV, per por d’atacs exteriors, ajudats pels mateixos vilatans disconformes, va ordenar al seu arquitecte militar Vauban la construcció d’aquests bastions de defensa a la Catalunya Nord. 

Al vespre, cap a l’hotel a Vernet: assignació d’habitacions, una estona per conèixer el poblet, sopar i sortida per pair el sopar o tertúlia al mateix hotel. I el dijous, després d’esmorzar, tornem a Vilafranca de Conflent per fer un tram de trajecte amb el Tren Groc. La vista és magnífica durant tot el traçat a causa de l’orografia abrupta i sinuosa: ponts, túnels, pobles perduts de muntanya, parets mig caigudes al fons que abans havien sigut corrals o cabanes, pics nevats propers i profunditats impressionants. Tots anàvem en compartiments coberts, però alguns turistes, desafiant la fresca i el vent, viatjaven en un vagó descobert.

Vam baixar a Montlluís, a la comarca del Conflent; abans del tractat dels Pirineus era el Vilar d’Ovança, però per fer els honors a Lluís XIV la van rebatejar. Una altra preciosa vila fortificada amb el segell del marquès de Vauban. Visita de la ciutadella.

L’autocar ens esperava per portar-nos a Puigcerdà, última destinació abans de reprendre la tornada. Vam anar al Park Hotel, on ens vam fer la foto de família sota la inscripció de “50 – 1974-2024”, que vam interpretar com un detall especial de simpatia de l’empresa Prats Serrat, però ni el xofer ni la Maria Àngels no en sabien res. Vam preguntar als cambrers i ens van dir que l’hotel també celebrava els seus cinquanta anys. Carambola.

Després d’un còctel ofert a la gespa de l’exterior, vam entrar al menjador. L’àpat va acabar amb el pastís d’aniversari que van tallar el Gonçal i la Remei i el Francesc i l’Antonieta, casats just el dijous 13 de juny de 1974, dia de Corpus.

El Josep Maria i la Montse, organitzadors de la festa, amb la Teresina i la Soila, van preparar uns regals-sorpresa per a cada matrimoni: una graciosa figura de porcellana d’una parella d’enamorats amb el 50 al damunt i amb el nom de cadascú. I també, per a cada parella, sengles copes de cava personalitzades, decorades a mà a l’estil modernista i amb ornaments d’or de llei.

Faltava, encara, la sorpresa final: fou el poeta Francisco Rosauro, que ens va regalar i dedicar Rimas y añoranzas, un llibre de poesia fet, editat i pagat per ell. Gràcies, Francisco. No van acabar aquí els regals; era de justícia agrair la feina feta pel Josep Maria i la Montse, a qui vam obsequiar amb un viatge de cap de setmana. 

Després vam sortir a fer un tomb pel parc Schierbeck al voltant del llac i pels carrers de Puigcerdà. A mitja tarda vam pujar a l’autocar per a la tornada a casa. Els missatges que ahir i avui hem rebut en el grup de WhatsApp expressen la gran satisfacció general per la bona organització, per la guia, pel xofer i per l’ajut constant i solidari del Vicens. La cordialitat i el corrent de simpatia entre tots ha fet que aquesta sortida hagi estat un èxit que tots recordarem amb afecte. 

Vam començar la nostra partitura conjunta l’any 1974 en tonalitat major, enèrgica, amb tempo allegro vivace, i amb els anys ha modulat a tonalitat menor, a un ritme d’adagio moderato. Que puguem anar allargant els dos junts aquesta partitura amb el tempo i l’encant que li correspon.