Jordi Salla

Ho tenim muntat de tal manera que naturalesa i societat són termes excloents, perquè els seus àmbits s’han anat allunyant. El que caracteritza la natura és la repetició, per això diem que és sàvia. Com no ho ha de ser si fa anys i més anys que repeteix els mateixos cicles? La seva llei és cíclica i difícilment mutable, no evoluciona i els canvis són més d’adaptació que substancials. Se succeeixen les estacions, el dia i la nit, els cicles reproductius, tot és purament temporal.  

En canvi la societat evoluciona, mai no es repeteix mimèticament, el seu procés és una constant aventura que a vegades l’encerta i moltes altres l’espifia. La vida dels pobles avança en espiral, mentre que la de la natura ho fa en cercles concèntrics, com les anelles dels arbres que ens marquen els seus anys de vida. En la persona preval el pensament, en la natura l’instint. Els humans estem obligats a respectar aquest procés secular que existeix des dels temps remots. Com més i millor sigui aquest respecte més ben parats en sortirem nosaltres. Hi ha molt a educar en aquest sentit.       

L’encant de Sant Eloi és una combinació d’austeritat i poesia que no deixa ningú indiferent. És un racó de natura sorgit de la voluntat dels nostres avantpassats i mantingut fidelment per les generacions posteriors, que ens permet gaudir de la pau que s’hi respira. Són molts els forans que m’han expressat admiració pel nostre parc: per ser com és, per tenir el que té, per mostrar-se com es mostra. No posseeix les qualitats d’una gran massa forestal ni té l’extensió d’una reserva de la biosfera, sinó que actua d’acord amb la seva pròpia naturalesa, oferint-nos la possibilitat de desenvolupar facultats que ens descobreixen a nosaltres mateixos, que ens apropen els uns als altres, condicions que només es donen en aquelles obres que mereixen passar a la posteritat.  
Visitar avui el parc és com fer una incursió en un laberint preciós que sembla fruit de la imaginació. El misteri hi és present si se’l vol veure. De tant en tant un toc de color meravellós irromp entre la policromia que inunda els voltants. Sant Eloi jo l’associo amb molts records feliços, potser dels més feliços de la meva joventut. Tothom recorda un lloc on va ser feliç. El poble d’estiueig, les hores de platja, els jocs al carrer, la televisió en blanc i negre... A mi m’agrada rememorar detalls del Sant Eloi d’abans, simple i salvatge, menys monumental, més espontani. Amb la seva progressiva humanització n’hi ha prou per notar el pas del temps, el ritme de la vida. Com tants altres targarins, la meva vida passa indefectiblement pels camins de Sant Eloi. 

A l’horitzó s’hi dibuixen les alçades del Pirineu. La resplendor del sol d’una incipient primavera m’empeny a albirar cims de les muntanyes llunyanes, ajudat pel plafó que m’indica com es diuen els que contemplo, uns de suaus que són més propers, uns altres imposant els seus pics joves. En un altre costat, des de les mirandes, s’aixeca el perfil del nucli urbà. D’entre el seguit de construccions, si alguna n’hi ha amb personalitat pròpia que des de fa segles empara la silueta targarina, aquesta és el campanar de la parròquia. Un lloc de trobada entre l’eternitat i el temps.  

En conseqüència, la presència d’aquest petit bosc ha de continuar atraient les futures generacions, perquè en el seu si es troba la base de la felicitat tal com la natura l’ofereix. No tothom té la facultat per entendre-ho així, vet aquí el perill. De tant en tant et trobes sobtadament amb desagradables restes del pas humà, que tenen més de cafre que d’humà. Ja no és només la lletjor o a vegades la contaminació que suposa. El pitjor és el que signifiquen respecte a la incomprensió del que és viure en societat, de pensar que allò que no és meu no és de ningú.   

No crec que es pugui saber quantes persones visiten el parc, perquè és obert a tothom. Obert i gratuït, quina ganga! Sovint no donem valor a allò que no es paga. Hi hauria d’haver una revolució cívica, valenta, serena, imparable per refusar la bretolada i la brutícia com un costum assentat. Depèn també de la nostra actitud. Una reacció com aquesta aconseguiria que la força de la dignitat resultés patent fins i tot en els indrets més amagats. Tots produïm un impacte, però el podem minimitzar i no agafar coses de la natura, perquè hi ha gent que ho fa. Deixem-la en pau! 

Els visitants, i més els d’aquí, hem d’assegurar-ne la protecció amb una presència activa i responsable. Hi té molt a dir i a fer el servei de vigilància de l’Ajuntament. Poques vegades he coincidit amb alguna patrulla; sempre en cotxe, mai a peu. Tenim un llegat viu que cal protegir i no deixar-lo desemparat dels perills que l’amenacen. La natura és sàvia, sí, però també fràgil.