Carlos Calderón Urreiztieta, doctor en Humanitats i divulgador cultural

Preludi

Dies abans del concert de Reis a l'Ateneu de Tàrrega vaig rebre un correu d'algú que feia temps que no contactava. Deia:

Estimado Sr. Calderón.
Soy Yayoi Kagoshima, la violinista japonesa que iba a sus conferencias en Barcelona. Le escribo porque me acuerdo que vivía en Tàrrega y este domingo 14 tocaré allí. Se trata del concierto de año nuevo en el Ateneu por la Orquestra Harmonia Ciutat de Calella. Me sería un placer invitarle a nuestro concierto. Agradecería me confirmara su asistencia.
Atentamente,
Yayoi

Doncs, sí. Era Yayoi, i no em va quedar sinó agrair-li i dir-li: "¡Ya tengo entradas!!"

I

Ple total. El concert de Reis no és només la cita amb la qual Tàrrega tanca les seves festes de Nadal sinó un merescut Memorial a Àngel Sans: el músic i director que el va concebre i el va dur a terme durant quinze anys consecutius. Avui, la família Sans Viñuales i membres de la Polifònica de l'Urgell ho continuen amb el mateix entusiasme i rigor.

Gairebé tres hores passen volant!! Una orquestra de mitjana mida va oferir un so correcte que quan requeria potència allà la mostrava. El seu director Joaquim Piqué posseeix una gestualitat generosa i era fàcil notar la complicitat amb els seus músics. En tot cas, aquesta primera part de valsos, polques i nadales va transcórrer esquitxada de l'humor del director i les seves ironies en complicitat amb un públic amb el qual es trobava per primera vegada. 

PAUSA

Vaig anar darrere l'escenari a saludar Yayoi i li vaig fer la pregunta: Yayoi, ¿sabes tú que este concierto es muuuy importante para Tàrrega? Para ti puede parecer uno más, pero para la gente de Tárrega no es así, y menos para sus organizadores... 

¡Carlos! Es la octava vez que lo hago... ¡Y es la última! Pero sabes, se siente el entusiasmo en la sala y ¡lo hago de corazón! ¡Créeme!

Per descomptat, la vaig creure. Era Yayoi. 

Després vam conversar sobre la necessitat d'exagerar els matisos per assegurar-se que el contrast arribi al públic. Allí on diu p (piano) doncs llavors pianíssimo i on diu f (forte) doncs fortíssimo. Però ull!, res a lamentar, vull dir que els valsos, els tirs de fusell a la caça, les subtileses del Danubi Blau i les delícies del Tritsch Tratsch Polka allà van estar per a gaudi de tots. 

Yayoi em va comentar dels seus projectes amb el seu trio (un rescat de partitures catalanes), ens acomiadem, quedem de mantenir el contacte i ens fem una foto.

II

La segona part és, tradicionalment, la més divertida d'aquest concert. La selecció de peces lleugeres, cors i trossos cèlebres d'òpera és sempre agraïda. Si de cas hauria preferit uns temps més pausats, sobretot al Cor del Nabucco, que la marxa que li va imprimir Piqué el va fer sonar gairebé com un vals!! Els duets i trios vocals es van deixar escoltar: la veu del tenor Casals, potent i amb gran projecció; la timbrada veu de Beatriz Jiménez-Marconi i les profunditats del baríton Joan Gomà. Mentrestant, Piqué es ficava el públic a la butxaca. Brindis final i tancament feliç.

Epíleg

Avui llegeixo a la premsa que Barcelona és cada vegada més heterogènia: menys d'un terç dels empadronats de 25 a 39 anys ha nascut a la ciutat. Aquesta heterogeneïtat no arriba encara amb força a Tàrrega (però avança...). Com diu l'article: "Els fluxos migratoris a les grans urbs occidentals són més complexos que mai. La irrupció d'una immigració d'alt poder adquisitiu, la creixent transitorietat de les estades o la bretxa de nivell educatiu entre paisans desmunta els clixés xenòfobs."

I així mira tu que Yayoi (japonesa) es troba amb un veneçolà (qui escriu) per parlar d'una música vienesa en una sala centenària catalana, l'Ateneu.

Uns van, altres venen. La música sempre queda ressonant, a l'espera de l'any que vindrà.

Tant de bo vingui Yayoi de nou.