Alemanya és en aquests moments una mostra molt representativa de l’estratègia neoliberal que podríem resumir en: «Si vols green washing, prepara’t per la guerra». Aquesta neteja de cara consisteix a reconvertir l’economia per adaptar-la a les noves condicions geoestratègiques i climàtiques, sense que això suposi una transformació social i ecològica real, ni molt menys una pèrdua de guanys per a les empreses més poderoses del planeta.

El govern anomenat «semàfor», format per socialdemòcrates, verds i liberals, va començar a encendre els ànims amb la decisió de suprimir els subsidis als preus de l’energia i l’electricitat, i també amb l’anomenada «llei de calefacció», per la qual es prohibeixen els antics sistemes de gasoil o carbó i es determina la instal·lació d’altres que siguin «ecològics», a costa de les butxaques de les famílies.

Aquests mesos de desembre i gener, els pagesos alemanys han sortit al carrer de forma massiva per protestar contra altres mesures adoptades pel govern presidit per Olaf Scholz, que consisteixen a retallar la subvenció als impostos amb què es grava el gasoil, un producte de primera necessitat per als productors agrícoles. La mesura pretén ser una actuació en favor de la transformació energètica que suposadament ha de permetre salvar el planeta. Sembla que la protesta està rebent el suport de treballadors d’altres sectors, com el del transport i el dels artesans. 

El que enrabia més les reaccions d’aquests petits productors és la demagògia mediambiental d’un govern que, a la vegada, augmenta el pressupost militar en un 40% i continua subvencionant les grans comercialitzadores de productes agroalimentaris. Aquestes són precisament les que dicten els preus dels productes i escanyen el marge de beneficis dels pagesos, al mateix temps que practiquen operacions massives de compra de terres per expulsar-los. Això passa no només a Alemanya i a la resta de la UE, sinó també a les fèrtils terres d’Ucraïna. Aquí és on es tanca el cercle: al sistema li sobren agricultors i productors independents, sobretot havent-hi la possibilitat d’utilitzar mà d’obra barata d’origen immigrant que, fugint de guerres, injustícies i misèries, pot ser explotada en condicions de semiesclavitud. 

Però no només governants i empreses s’han alineat d’acord amb aquest pla pervers, sinó també el sector periodístic o, millor dit, les empreses creadores d’opinió. Des del Süddeutsche Zeitung, el Taz o l’Spiegel, els columnistes carreguen contra les protestes titllant-les d’antidemocràtiques i reaccionàries, i fins i tot de protofeixistes. 

Està esdevenint un costum, no només a Alemanya, acusar qualsevol mobilització contra la política dels governs de fer el joc a la dreta, igual com passa en el cas de mobilitzacions en relació amb Palestina, que són desacreditades amb l’acusació de ser antisemites. 

Aquesta és una forma de calumniar i restar crèdit a les protestes amb la típica estratègia de l’home de palla (caricaturitzant l’adversari per desacreditar-lo). Al mateix temps, és un pur exercici de xarlataneria per apartar l’atenció del que no diuen: que els partits de dreta i extrema dreta, CDU/CSU i l’AfD, van votar també a favor de l’abolició de les subvencions als agricultors.

Sembla, doncs, que el green washing i la política de guerra formen part d’una mateixa operació per salvar el «planeta dels mercats».