Alba Pijuan Vallverdú, alcaldessa de Tàrrega 

Benvolguts Reis d’Orient,

El temps passa cada cop més ràpid i, inexorablement, tornem a encetar un altre any que iniciem amb la vostra visita, amb el retorn dels mags de l’Orient que, després d’haver llegit milers de cartes amb els desigs més variats, arriben a Tàrrega carregats de presents per dur la il·lusió a petits i grans. 

Però hi ha il·lusions, desitjos, que no són individuals, sinó que van molt més enllà, i aquests són els que, en els complexos moments que vivim en l’actualitat, voldria fer-me meus per fer-vos-els arribar a través d’aquesta lletra. 

Desitjaria la PAU, en majúscules, pertot i per a tothom perquè les guerres no són mai la solució i els grans perjudicats en els enfrontaments bèl·lics sempre, sempre, són els civils, persones com qualsevol de nosaltres, amb una casa, una feina i una família, que, de sobte, només veuen foscor, senten sirenes i oloren sang i por.

Desitjaria la solidaritat i l’empatia amb tots aquells, començant pels nostres veïns i familiars, que més ho necessiten. Els que ho estan passant malament en un moment de crisi econòmica i no poden arribar a finals de mes, els que acaben d’arribar a casa nostra buscant una vida millor i troben massa pedres pel camí, els que s’han fet grans i no tenen família a prop per vetllar-los, els que estan sols i només busquen un “bon dia” amable en trobar-te pel carrer, els que estan malalts i agraeixen aquella trucada a mitja tarda.

Desitjaria que les bones maneres i el civisme omplissin el nostre dia a dia: papers i deixalles a les papereres, bosses d’escombraries a dins al contenidor corresponent, voluminosos a la deixalleria, cap pintada a les parets de carrers i places, cartells enganxats només allà on toca, respecte pel descans dels veïns, gossos amb amos curosos conscients de les seves obligacions.

Desitjaria la fi de la immediatesa, de la necessitat que tot es faci ara mateix, de la pressa i el soroll, de la dictadura de les pantalles que marquen el ritme frenètic de la vida, de l’anonimat de les xarxes socials que encoratja la crítica fàcil i l’insult des del sofà de casa. I anhelaria el retorn del ritme lent i pausat de temps passats, de les converses inacabables al voltant d’una tassa de cafè, dels llibres de paper i els apunts a la llibreta, de les llargues sobretaules dels dinars familiars i del viure cada moment com a únic que és, sense pensar ni en l’abans ni en el després.

Ses Majestats, espero que la nit més màgica de l’any, aquella en què l’estrella de Betlem brilla més que mai, ens porti un polsim de bona voluntat a tots per aconseguir que aquests desitjos, tan difícils com semblen, puguin convertir-se en realitat.