Jordi Salla Ramon

No poques vegades una trucada, un interès, un moviment o una oferta de l’exterior ens impulsa a valorar el que tenim. Cal que des de fora preguntin per allò que posseïm perquè la seva vàlua pugi com l’escuma. En futbol, per exemple, quantes vegades un jugador del planter comença la seva progressió quan a partir de l’interès que altres clubs han demostrat per ell se li han ofert des de dins les oportunitats que abans se li negaven. Ignorem el més proper amb extrema facilitat. Instal·lats en la nostra desídia, sovint volem el que no tenim, i tenim el que no volem. A Tàrrega no som diferents, i si no seguiu llegint l’exemple que tot seguit us exposo. 

Rescato de l’oblit una joia de museu, situat al carrer de la Mare Vedruna, a prop de la rotonda que condueix al cementiri. Ho faig després d’haver-lo visitat per tercera vegada, sempre acompanyat del seu amo, progenitor i ànima visible, el Sr. Miquel Aresté. La seva és una col·lecció extensíssima de peces relacionades amb la Guerra Civil. Moltes d’aquestes peces les ha restaurat personalment. A més, té una àmplia videoteca en què hi figuren pel·lícules i documentals. Toca la fibra l’apartat que tracta de la nostra ciutat. El més important, però, és que sap donar raó de qualsevol objecte que mereixi l’interès del visitant. Una raó basada en anècdotes, coneixements de mecànica, contextualització històrica, situació geogràfica de les troballes… Troballes que són el resultat d’un treball de recerca que resumeix la seva vida.  

Em refereixo a l’oblit, perquè el seu ressò dins l’àmbit cultural targarí és de mínims. Tot i tractar-se d’una mostra molt prolífica, el petit habitacle que l’acull prossegueix engolit pel silenci imposat per la manca de reconeixement popular. Si aquesta mudesa segueix perllongant-se, l’abocarà a la marginalitat. Una de les raons que motiva aquesta situació és el caràcter privat de la mostra, tot i tenir un alt contingut pedagògic i social, d’una molt apreciable qualitat històrica. L’accés no està obert al gran públic, és per invitació particular. El Sr. Miquel ens va comentar que també hi fan cap col·legis i altres col·lectius, sempre que no siguin gaire nombrosos, a causa del reduït espai.

Divendres passat vaig tenir l’honor de presentar a l’Ateneu el llibre Perfiles, l’autor del qual és el Sr. José Miguel Hernández López. És un estudi aprofundit del tràgic espai de temps que va des de l’esclat de l’aixecament militar el juliol de 1936 fins al final del conflicte bèl·lic, l’abril de 1939. Ho fa a través de vides de persones que s’hi van involucrar d’una manera o altra. No és el primer llibre que escriu d’aquesta temàtica, ni serà el darrer. És un autor expert en aquest període històric, doctor en la Didàctica de les Ciències Socials. Va arribar aquí en autocar, a trenc d’alba, des de Barcelona. El matí ens el vam passar visitant l’esmentat museu, fins a l’hora d’anar a dinar.

Entre plat i plat, comentant el que havíem contemplat junts amb l’estimable companyia del Sr. Miquel Aresté, em va assegurar que no havia vist res igual. Ho diu qui té un extens currículum d’exposicions i museus de tota mena. Els seus arguments i la convicció amb què m’ho deia n’eren la corroboració. Tot hi haver-hi estat altres vegades, a mi també em calia el seu impuls per ser plenament conscient d’haver vist una arqueologia clau per interpretar el nostre agitat passat. 

Escrivint el que aquí queda escrit expresso la imatge del meu desig. Divendres vaig saber que no soc únic. Una imatge que dansa davant meu i se m’escapa cada vegada que la vull agafar. Com en seria de bonic que el Sr. Aresté i les nostres autoritats s’avinguessin perquè en un dia no llunyà els targarins poguéssim visitar aquest pòsit d’història en un local en condicions. L’espai hi és que ni pintat en algunes de les naus buides de cal Trepat. El contingut, que és el més difícil, també. L’experiència per impulsar-lo i explicar-lo, la té plenament activada el seu fundador, nascut a l’inici de la postguerra. Ara els museus remodelen el seu enfocament per fer-los atractius al visitant, incorporant-hi realitat augmentada i virtual. No somnio despert, només cal voluntat i entesa. És un patrimoni que està predestinat a ser preservat. A molts ens agradaria que fos aquí. 

Aquest dilluns rebo un correu del José Miguel en el qual, entre altres coses, em diu això: “Mi opinión como profesor que he sido de Historia, pero también como ciudadano, es que todo ese material tendría que estar en un local más amplio, pudiendo así facilitar una mejor visión de lo expuesto. Ahora que existe una Ley de Memoria Histórica, es casi de obligado cumplimiento por parte de las autoridades municipales y/o autonómicas que ese vacío quede subsanado.” Subscric el seu comentari. Toca afanyar-se, abans no sigui massa tard. Que no ens voli aquesta oportunitat.