Jordi Salla Ramon

La societat canvia de pressa. Actituds que no crèiem possibles, de cop i volta revolucionen els nostres carrers. A vegades de forma silenciosa i rudimentària. A través d’una fotocòpia comuna, per exemple. Amb un missatge com el que segueix, penjat a l’entrada d’alguns comerços, n’hi ha hagut prou per sacsejar consciències: “Uniu-vos a una campanya per evitar pixats de gossos a les nostres façanes. Cal col·locar ampolles amb aigua a les façanes fins que es resolgui aquest tema. Veïns emprenyats.” Tan bonics com poden ser els gossos, però que poc ho són els seus amos quan no tenen cura d’on fan les necessitats els seus estimats animals de companyia. 

Vista i comprovada la passivitat d'a qui correspondria aturar el desgavell de les pixarrades a tort i a dret, aquesta fotocòpia ha estat l’espurna per a una mobilització ciutadana iniciada a les acaballes de setembre a la part baixa de l’Av. de Catalunya. De què va? De posar garrafes o ampolles de plàstic en punts ferits de mort per la dosi d’orina diària que han rebut durant molt de temps. És digna de veure, perquè fa patxoca, la filera llarguíssima amb la qual es pretén posar un punt i a part (tant de bo fos punt final!) a aquesta activitat dels gossos, per altra banda ben natural. És natural, però no cívica. Hi ha fórmules perquè sigui menys nociva, sempre que hi hagi bona voluntat perquè així sigui. Com que fins ara no n’hi ha hagut, vet aquí el nou escenari. 

Ens hem acostumat a conviure amb pixum de gos, que trepitgem sense adonar-nos-en. Tots hem olorat les seves aromes no desitjades, i a les pobres bèsties els pot costar de renunciar al seu lloc habitual. No sé si amb aquesta idea n’hi ha prou perquè deixin de fer-ho on la podridura indica que hi ha parada i fonda per a una colla de cans que s’hi senten a gust, amb la mirada còmplice del seu amo. Tan còmplice pot arribar a ser, que amb el panorama ple de plàstic jo mateix he vist com davant meu el gos triava una indefensa jardinera pública per a fer les seves necessitats. Vaig pensar que feta la llei, feta la trampa. Una llei no legal, però sí sorgida de la voluntat popular.

Lluny de ser quatre gotes mal comptades, aquella bèstia més que un riu va originar una rubinada. Tanta intensitat va donar lloc a un reguerall llarg i ben visible. Se’m presentava una bona ocasió per estrènyer les dents i provar de recriminar amb educació l’actitud de l’acompanyant. Veient-lo de prop me'n van passar les ganes. Tinc experiència de rebre més d’una insolència per aquest motiu. Com que a més el gos era de raça perillosa i no anava amb el morrió corresponent, el panorama es va convertir en una lliçó de prudència que vaig seguir al peu de la lletra. No és aquest el full de ruta de qui vol ser un bon ciutadà, en soc conscient, però tot té un límit. 

Soc fill d’una mare i net d’una iaia amb llarga tradició d’escombrar davant de casa. Res d’excepcional, per quant abans era norma comuna. La neteja l’acabaven amb una regada suau, la cirereta que completava una feina ben feta. Fa temps que la mama la tinc ben amoïnada perquè algun fantasma li embruta la cantonada. Allò que tant havia cuidat i que per qüestió d’edat ara queda a mercè dels escombriaires municipals, no fa el goig que feia. Els escombriaires escombren, no és pas seva la missió d’aclarir la foscor incrustada en les façanes. Quan aquesta deficiència s’escampa per tot el poble, trontolla el bon gust. És una pota que falla. També havia posat la garrafa, però se la trobava desplaçada. Cap gos desplaça una garrafa. 

L’esplendor dels nostres carrers conviu amb un seguit de petits detalls que amenacen de convertir-los en un oceà de ciment sense vida. Alguns han decidit que hi ha detalls insistents que deixen de ser petits quan emprenyen més del compte. Així queda reflectit en el pamflet que ha originat una presa de consciència que s’ha escampat com taca d’oli. Pel que a mi respecta, m’hi he afegit a gust posant l’ampolla al peu d’una columna a tocar de l’entrada, on ja hi havia una garrafa. Una columna clara amb la base ben enfosquida. Ara hi ha productes per tirar immediatament després, de manera que l’orina queda diluïda. Amb aigua i lleixiu n’hi pot haver prou. Millor, però, voluntat. 

No us penseu que en faig un gra massa. Sols he tractat la meitat del problema. L’altra meitat és quan l’animaló caga fora de l’orinal, deixant el territori minat per al pobre encantat que l’acabarà trepitjant amb tots els ets i uts. A qui no li ha passat? No sé si amb el crit d’atenció i l’acció compartida dels veïns emprenyats d’una part de l’Av. de Catalunya n’hi haurà prou. La Tàrrega que tant volem que progressi necessita el compromís dels qui en formem part, perquè petits passos frenin la grolleria i la incultura. Si no ho fan des de dalt ho haurem de fer des de baix.