Jordi Salla i Ramon 

Començo amb un fet tan anodí com és baixar al carrer per tirar la brossa al contenidor. Davant de casa n’hi ha cinc. Diferents d’estil però igual de bruts. Una brutícia que en dies de forta calor aquest estiu he vist regalimar fins a gotejar a terra. No em queda altre remei que aixecar-los per la tapa amb la mà en no funcionar de cap altra manera. Ja no vull pensar en les dificultats que han de tenir les persones amb mobilitat reduïda o les d’edat avançada. Quan pujo al pis el primer que faig és rentar-me les mans. Aquest inici d’article transparenta per on va el tema a tractar. M’apena tant com em sorprèn, sent com som la seu d’una indústria capdavantera del sector. 

El diagnòstic dels nostres contenidors és d’una misèria considerable que no es pot dissimular amb una pintada cosmètica pel damunt. Encara que es vesteixi de seda, la mona, mona es queda. No responen a cap disseny, perquè n’hi ha de totes mides i estils, amb un denominador comú: estan atrotinats i molt deixats. La majoria no tenen palanca per ser accionada amb els peus. És una qüestió de salubritat pública, perquè encara que molt de tant en tant se’ls tregui la pols, però que molt de tant en tant, hi ha una brutícia incrustada que no hi ha manera d’eliminar. 

El més sorprenent del que aquí queda exposat és que Tàrrega sigui la seu d’una indústria tan important i prestigiosa com Ros Roca, proveïdora nacional i internacional de productes relacionats amb la recollida de residus i el seu posterior reciclatge. El barri on visc a Barcelona té els contenidors que són una miroia, recentment renovats. Tant en els d’abans com en els actuals hi consta el nom d’aquesta indústria d’una manera ben visible. M’enorgulleix i molts cops ho he comentat amb companys de feina i coneguts, els quals més d’una vegada m’han contestat: “Caram amb Tàrrega, quantes coses ben fetes feu!” Per tant, no tenir-los actualitzats respon a una situació que produeix descrèdit tant per la dita indústria com pel conjunt dels targarins. 

Com pot creure’s que no ens puguem veure mínimament afavorits per l’alta gamma de productes fabricats aquí? “En casa del herrero, cuchara de palo”, que es diu en castellà. Ens cal sentit comú per resoldre aquest problema d’un mode convincent per a totes les parts. Per començar, no estaria malament decidir-se per un model unificat de contenidors, actual, ecològic i higiènic. No és demanar res de l’altre món. Hi ha exemples propers d’una bona planificació, que els trobem en un radi no superior als 20 km d’aquí. Indrets amb contenidors fins i tot decorats amb imatges de la pròpia població. Lluny de ser una fantasmada, és una manera que els brètols aficionats a deixar la seva petjada en qualsevol racó s’ho pensin una mica més veient l’art que s’hi plasma. 

No és agradable que per accedir al Pati pujant per l’avinguda Catalunya s’hagi de travessar un passadís estret ple de contenidors alts i pudorosos, situats a l’altre costat de Ca n’Aleix, la banda més transitada. Vam perdre la gran ocasió de soterrar-los quan es va transformar la dita avinguda, i així ho vaig deixar escrit en aquest mateix setmanari. En tenim alguns de subterranis, però són pocs i descontextualitzats. Un model de contenidor únic afavoreix un urbanisme integrador. L’homogeneïtzació permet tenir una estètica harmoniosa sobre el territori que, a més, facilita el treball de recol·lecta perquè els sistemes d’obertura són idèntics i adaptats a la ciutadania. 

Com a professor sovint deia als alumnes: si no t’agrada el que reps, revisa allò que estàs donant. Lamentant-me del mal estat dels contenidors m’afegeixo al malestar general sobre el particular. Siguem honestos i reconeixem que no tota la ciutadania recicla correctament, com tampoc ho fa el mateix Ajuntament. Algun dilluns he observat la recollida de la brutícia generada pel mercat i m’ha semblat un mal exemple que no se separi la resta orgànica de la que no ho és. Un exercici ben senzill d’entendre que si l’autoritat competent no predica amb l’exemple perd força moral a l’hora de demanar al veïnat que separi bé unes deixalles de les altres. 

Canviar el pas de cop i volta entenc que requereixi d’un pressupost inassolible, però almenys seria d’agrair que es veiessin punts de millora, i no seguir amb aquesta desídia actual. No és un fet menor, perquè reflecteix un model d’urbanisme que prioritza la polidesa i la pròpia comoditat dels veïns. Mentrestant els tenim danyats, carrinclons i bruts. El seu deteriorament corre el risc d’empitjorar en el futur. Uns bons contenidors no és només una despesa, sinó una contribució a la salubritat pública, a la bona imatge dels nostres carrers i, sobretot, una fantàstica oportunitat per millorar la consciència ciutadana sobre la necessitat de seleccionar i reciclar la brossa.