Jordi Salla Ramon

“Tristor i desesperació. Això és el que vivim ara en el món agrari a la Catalunya central. Porto 17 anys al sector que estimo. Ramaders sacrificant animals per falta de menjar, arruïnant-se per alimentar-los, escorxadors que ja no poden matar més ovelles ni gratuïtament. Ramaders que marxen a més de 400 km a comprar menjar per als seus animals a preus mai vistos. Agricultors amb el 100% de collita perduda. D’aquí a uns mesos ho entendreu. Si voleu ajudar, compreu proximitat, respecteu l’entorn, els camps, els fils elèctrics dels tancats i doneu suport a les accions que podran sortir, perquè funcionaris i polítics amb poca moral i molta llengua, que paguem tots, no saben actuar quan fa falta. El sector s’extingeix i quan no hi sigui, tothom el trobarà a faltar!”

Aquest text el llegeixo de bon matí. Me l’envia un bon amic via WhatsApp. Normalment els seus missatges són en primera persona i tenen un altre to, però ell l'ha rebut i me’l reenvia perquè és un fidel reflex de la situació desesperada que viuen pagesos i ramaders. Al cap de poc, escolto per ràdio les notícies de les 8.00 h. Comencen per lloar les excel·lències del Barça femení de futbol, que a la vigília havia aconseguit el seu pas a la final de Champions. Considero un excés de minuts els que s'atorguen a aquesta informació, però espero pacientment la segona notícia. És la del primer concert de Bruce Springsteen. L’anunci mereix tanta o més atenció que l’anterior. Vint minuts escoltant RAC1 i em pregunto si el missatge rebut és del mateix país que l’emissora. 

Cadascú pot tenir una idea de quina és la realitat que mereix més atenció. No hi ha una fórmula exclusiva. Però és evident que la intensitat emocional de la capital no és la mateixa que es viu en altres parts. A Barcelona s’està a l’expectativa constant d’una promoció internacional, perquè la mamella del turisme no decaigui. Tot allò que serveixi per donar un caire festiu i distès mereix ser destacat i, si cal, sobredimensionat. Les imatges de pantans eixuts que TV3 sovint ofereix, com d’alcaldes explicant com se les enginyen per mirar de superar els estralls d’una sequera pertinaç i mortífera, es conceben com un desagradable accident de la Catalunya profunda. L’habitant de la capital té el convenciment que serà el darrer a patir-ne les conseqüències. Per això és la capital!

Que el Canal d’Urgell hagi hagut de tancar les comportes per primera vegada en la seva més que centenària història per manca d’aigua s’hauria de considerar d’una gravetat extrema. És una línia roja que sona a emergència. L’acabem de superar i no pot sorprendre ningú, perquè fa temps que estem avisats. La natura té cops amagats, però és noble i no enganya. Els seus missatges estan plens de consignes que van en sentit contrari a la ximpleria i la superficialitat. El meu amic així ho entén. Ell utilitza el llenguatge comú, en el qual s’expressa el sentit comú, i diu coses com que la situació està molt fotuda i que si seguim així no se sap com ens en sortirem. En contraposició, m’impressiona el conjunt d’estereotips que s’han arribat a llançar gratuïtament amb motiu de Sant Jordi: almenys la pluja que no ens esgarri la festa! Un servidor ho ha sentit a dir en una altra emissora d’aquest nostre país d’ínclits tertulians que es permeten deixar anar clixés com aquest. 

Jo espero que els governants solucionin els problemes de la nostra casa comuna, la de l’àrea metropolitana i la de l’interior, la de muntanya i la de la plana, la dels edificis i la de les masies, la d’allà i la d’aquí. Em cansa i m’avorreix la demagògia. Que l’endemà del tancament del Canal d’Urgell s’enceti l’enèsima polèmica entre Generalitat i Govern central demostra la mediocritat dels seus arguments. M’inquieta aquest interès a treure’s el mort del damunt, que és una manera barroera d’abusar del sector que més necessitat està d’ajuda. Ajuda que comença per ser escoltats en allò que més els amoïna, i no és el cas. Au, que no s’han queixat d’una cosa tan fàcil de solucionar com és la plaga de conills. Què han hagut d’escoltar? Excuses de mal pagador!
Quan el Canal d’Urgell quedi sec del tot, haurem tocat fons. Serà una fita històrica tan rotunda com negativa. Una imatge terriblement icònica. Un retorn al “no hi ha Urgell sense flagell”. Més que un trist final hauria de ser el principi d’un canvi. Aquí no vivim en un paradís d’ídols del rock ni tenim estadis per omplir. Tampoc no ens agrada cridar proclames reivindicatives pels carrers. Però si amb la que està caient no hi ha una reacció de vies convergents per part de les autoritats en comptes de camins paral·lels, deixaran de veure’ns com les tendres ovelles que hem estat fins ara. Sense gota d’aigua no s’hi val a jugar al “jo tinc raó i tu no”. Vam tenir un primer avís amb la sequera del 2008. Aquest és el segon avís. Si no es fa el que toca, el tercer avís no l’explicarem.