Marta Morera Torres

Sóc una persona que vaig en cadira de rodes, i crec que hi ha una manca de consciència sobre les dificultats que això implica per desplaçar-me per dins de Tàrrega i pels seus establiments.

M'explico: un graó no sembla res, oi? Doncs hi ha molts establiments als quals no es pot accedir per aquesta causa, un graó. Per petit que aquest sigui, la cadira no permet cap balanceig i el graó és insalvable.

Realment no saben quina ràbia i impotència provoca. És que les persones que anem en cadira de rodes no tenim el mateix dret que totes les altres de poder entrar a qualsevol establiment a comprar, al bar, a un restaurant o fins i tot a algunes farmàcies?

Crec que tot establiment obert al públic hauria de ser accessible, i on actualment encara no ho és s'hi podria accedir amb una cosa tan senzilla com una rampa. No demano cap gran inversió, tan sols una simple rampa, fixa o mòbil, de fusta o metàl·lica (més adaptable), i amb la corresponent informació de la seva disponibilitat.

Explico el meu cas que crec representa a diversos habitants d'aquesta ciutat. Invito a experimentar el que és el dia a dia en la nostra situació, a posar-se en el nostre lloc, que agafin una cadira de rodes, vagin per Tàrrega com farien un dia qualsevol i que de l'experiència n'extreguin les conclusions pertinents. Moltes gràcies.