-Doctora Diotima, vaig anar a l'oracle i vaig preguntar: com explicaria vostè la confluència entre l'acció d'oblidar i la de perdonar? I la pítia em va respondre: "Separa el gra de la palla, i deixa-la per als rucs." Com puc interpretar aquestes paraules?

- Amic Nietzsche, vostè mateix va estudiar el ressentiment, i va situar el seu origen en un excés de memòria. Coincideixo plenament amb aquesta anàlisi. L'oblit i el perdó tenen una relació directa: per perdonar, és necessari recordar primer els fets constitutius d'una ofensa, i després fer una acció voluntària semblant a l'oblit, que consisteix a apaivagar la ira causada pel greuge del qual es té la sensació de ser víctima.

- Així doncs, coincidiu amb mi que qui no vol perdonar es manté en la condició de víctima, mentre que qui perdona i oblida deixa de ser-ho? 

- Sí, cal tenir la percepció d'una mateixa com a víctima, i això consisteix en una cosa semblant a recordar uns fets passats amb rancúnia. Però hem de tenir en compte que la memòria és selectiva i parcial. No tenim memòria fotogràfica. No recordem fets, sinó experiències subjectives imbuïdes de sentiments i emocions més o menys intensos, i interpretats a partir de la informació que teníem en el moment dels fets. A més, la memòria pot ser manipulada a posteriori a mesura que se'ns van explicant aquests fets una i una altra vegada des d'una perspectiva concreta, fins al punt de modificar aquesta experiència subjectiva. Qui pot fer això, té gairebé el poder de canviar el passat. 

- Qui pot manipular la memòria, doncs, també pot condicionar la disposició d'algú a perdonar? 

- Evidentment! Per això és important recordar els fets (emmagatzemats en la memòria subjectiva de cadascú), però també examinar-los des de diferents angles, indagar-ne les causes, mirar d'entendre'ls, de comprendre'ls, no només recordar-los.

- Però això és impossible, doctora. No podem ser totalment objectius. Tot es mira des d'un punt de vista concret, limitat, subjectiu.

- És clar, però m'estic referint a un altre tipus de coneixement : "Coneix-te a tu mateix." Em refereixo a esbrinar fins a quin punt hom és víctima, fins a quin punt hom ha estat manipulat, fins a quin punt ha estat un mateix qui s'ha deixat enganyar, a qui exactament estem demanant explicacions, què és exactament el que cal perdonar.

- Per què ho diu?

- Puc perdonar el veí per haver-me despertat a mitja nit, o la caixera que s'ha equivocat amb el canvi, o el vianant que ha xocat amb mi pel carrer. La rancúnia o el perdó són accions d'índole moral entre persones, i dirigir la rancúnia a tot un col·lectiu o una entitat abstracta no només pot ser injust per als individus que la componen, sinó que també suposa instal·lar-se en la perspectiva del feble davant del món. A més és una actitud totalment estèril. Seria com odiar un llop perquè udola, o odiar un bosc en què ens hem perdut perquè és massa espès.

- I llavors...?

- L'alternativa és, simplement, recordar només allò necessari: recordar qui soc, recordar quin és l'objectiu del que faig, què he après del que he fet i de les persones amb qui ho he fet, i en què m'he equivocat. En resum, separar el gra de la palla, i deixar aquesta per als rucs.