Sobre l'oblit i el perdó, el gra i la palla


És professora de Filosofia a l'INS Alfons Costafreda de Tàrrega. Ella mateixa explica al seu bloc, L'habitació xinesa, que "intento ensenyar filosofia, que és fonamentalment ensenyar a pensar, i es comença a pensar, com diu Popper, quan ens trobem davant d'un problema, d'una situacó que no es correspon de manera còmoda amb les nostres expectatives, sinó que ens crea una certa certa incomoditat. Hi ha a qui no li agradada aquesta incomoditat, però és cert que els problemes contenen una certa dosi de sorpresa, intriga, inquietud, emoció, que els fa addictius. Per això aquest és un bloc de problemes, on rarament trobareu una resposta clara". Col·labora amb nosaltres des que el setmanari va encetar la seva nova etapa amb una Pastilla Vermella cada mes.
-Doctora Diotima, vaig anar a l'oracle i vaig preguntar: com explicaria vostè la confluència entre l'acció d'oblidar i la de perdonar? I la pítia em va respondre: "Separa el gra de la palla, i deixa-la per als rucs." Com puc interpretar aquestes paraules?
- Amic Nietzsche, vostè mateix va estudiar el ressentiment, i va situar el seu origen en un excés de memòria. Coincideixo plenament amb aquesta anàlisi. L'oblit i el perdó tenen una relació directa: per perdonar, és necessari recordar primer els fets constitutius d'una ofensa, i després fer una acció voluntària semblant a l'oblit, que consisteix a apaivagar la ira causada pel greuge del qual es té la sensació de ser víctima.
- Així doncs, coincidiu amb mi que qui no vol perdonar es manté en la condició de víctima, mentre que qui perdona i oblida deixa de ser-ho?
- Sí, cal tenir la percepció d'una mateixa com a víctima, i això consisteix en una cosa semblant a recordar uns fets passats amb rancúnia. Però hem de tenir en compte que la memòria és selectiva i parcial. No tenim memòria fotogràfica. No recordem fets, sinó experiències subjectives imbuïdes de sentiments i emocions més o menys intensos, i interpretats a partir de la informació que teníem en el moment dels fets. A més, la memòria pot ser manipulada a posteriori a mesura que se'ns van explicant aquests fets una i una altra vegada des d'una perspectiva concreta, fins al punt de modificar aquesta experiència subjectiva. Qui pot fer això, té gairebé el poder de canviar el passat.
- Qui pot manipular la memòria, doncs, també pot condicionar la disposició d'algú a perdonar?
- Evidentment! Per això és important recordar els fets (emmagatzemats en la memòria subjectiva de cadascú), però també examinar-los des de diferents angles, indagar-ne les causes, mirar d'entendre'ls, de comprendre'ls, no només recordar-los.
- Però això és impossible, doctora. No podem ser totalment objectius. Tot es mira des d'un punt de vista concret, limitat, subjectiu.
- És clar, però m'estic referint a un altre tipus de coneixement : "Coneix-te a tu mateix." Em refereixo a esbrinar fins a quin punt hom és víctima, fins a quin punt hom ha estat manipulat, fins a quin punt ha estat un mateix qui s'ha deixat enganyar, a qui exactament estem demanant explicacions, què és exactament el que cal perdonar.
- Per què ho diu?
- Puc perdonar el veí per haver-me despertat a mitja nit, o la caixera que s'ha equivocat amb el canvi, o el vianant que ha xocat amb mi pel carrer. La rancúnia o el perdó són accions d'índole moral entre persones, i dirigir la rancúnia a tot un col·lectiu o una entitat abstracta no només pot ser injust per als individus que la componen, sinó que també suposa instal·lar-se en la perspectiva del feble davant del món. A més és una actitud totalment estèril. Seria com odiar un llop perquè udola, o odiar un bosc en què ens hem perdut perquè és massa espès.
- I llavors...?
- L'alternativa és, simplement, recordar només allò necessari: recordar qui soc, recordar quin és l'objectiu del que faig, què he après del que he fet i de les persones amb qui ho he fet, i en què m'he equivocat. En resum, separar el gra de la palla, i deixar aquesta per als rucs.

No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari