Carlos Calderón Urrezitieta

Han deixat el llistó molt alt. El Concert de Reis del passat diumenge 16 de gener ha estat quelcom més que un concert: ha estat un espectacle emotiu i molt més... 

Però deixeu-me explicar-vos una història. Quan vaig arribar a Tàrrega el setembre del 2003 vaig sortir a caminar per la ciutat i em vaig topar amb un cartell: "Cecilia Bartoli a l'Ateneu". Quina sorpresa! La gran mezzosoprano a Tàrrega? No pot ser! I de gratis!!! Doncs em vaig preparar, vaig entrar al recinte en silenci i em vaig seure a l'última fila. D'immediat me'n vaig adonar: eren les audicions que –en la seva segona edició– havia programat l'ara bon amic Josep Lluís Boleda. Una vegada establerta l'amistat amb el Josep Lluís, he presentat més de 100 d'aquestes audicions on he pogut compartir la música amb els targarins i targarines i, en especial –i és aquí on volia arribar–, amb el Mestre Àngel Sans. Perquè per a un conferenciant, saber que hi ha un músic a la sala, és en extrem estimulant i, alhora, molt compromès. Així doncs, tant abans com després de l'audició, les meves converses amb l'Àngel eren no només interessants, sinó plenes d'entusiasme i amor per la música i, en especial, quan es tractava dels concerts que ell estava planejant... 

I ho va demostrar una vegada més. No només pel que havia planejat, sinó per com va ser exposat per la seva dona Ma. José (la més engrescadora conversadora de la comarca...), la seva filla Marta (el somriure més amable de la ciutat...) i la seva neta, la bonica Alba (amb qui he pogut tenir converses de tu a tu sobre música i art, als seus escassos 9 anys...). Tot just havent sortit aquesta petita ballarina, ja percebem que allò serà màgic. Com una petita fada, l'Alba va encendre de vida tot l'escenari homenatjant el seu avi absent. Un cop fet això, es va desgranar el programa on la soprano Alba Martínez amb una veu molt afinada va saber fer les coloratures amb una musicalitat impecable; l'emotiu tenor Deprius ens va causar un déjà vu amb el seu timbre "a la Kraus" molt ben administrat; el baríton García Goma, amb la seva desimbolta i potent veu va fer delícies amb les seves àries. Al costat d'ells, la Coral Sant Sadurní i la Polifònica de l'Urgell, dirigits amb sobrietat pel Mestre Valls, cantaven amb precisió i soltesa. Després de la pausa, els membres de l'Estudi de Dansa Tàrrega van prendre per sorpresa el concert per encantar ara tota la sala de l'Ateneu. I, per suposat, menció a part mereix el pianista Sáez, que amb un domini i professionalisme va acompanyar cor i solistes. La manera genuïna amb què li agraeixen els mateixos músics parla del seu bon fer i vàlua.

I quan parlem del llistó alt de l'espectacle, ho dèiem perquè es feia evident el planejament intel·ligent de tot allò: un repertori variat que anava pujant en voltatge estètic, des de la sarsuela i els musicals cap a l'òpera pura i dura. Sumat a això, la dansa, les sentides cançons del mateix Àngel Sans, parlaments emotius i quasi tres hores d'aquelles que passen volant...

El Mestre Sans ho va voler així, la seva família el va portar encara més enllà i nosaltres –el públic– hem quedat entusiasmats i agraïts. I ara?

En particular, lamento profundament no poder xerrar més amb l'Àngel sobre música als carrers de la meva ciutat, però... el que ara importa és el seu desig: que "aquest concert de Reis pugui quedar instaurat a la ciutat". Doncs, sigui instaurat! L'Àngel ho mereix, nosaltres ho mereixem.