JORDI ESTIARTE, ALCALDE DE BELLPUIG

República és sinònim de defensa de drets humans i de justícia universal, de recuperació de la memòria, de condemna dels règims totalitaris i de reconeixement de les víctimes de crims contra la humanitat. A l’estat espanyol, el model d’impunitat derivat del règim monàrquic del 78 impossibilita la condemna de la dictadura franquista i dificulta el ple reconeixement de les víctimes del feixisme, la recuperació de restes humanes de les fosses comunes i el restabliment dels seus honors i la reparació dels danys als seus familiars.

El municipalisme republicà, a casa nostra, ha d’erigir-se en part acusatòria i de condemna de la dictadura i en garant del reconeixement i el restabliment de les víctimes del feixisme i els seus familiars. No hi ha temps per perdre, els familiars directes de les víctimes o són morts o estan encarant l’etapa final de la seva vida. La nostra acció directa des del municipalisme és una de les darreres oportunitats per a la nostra gent gran de trencar amb anys de silenci, de dolor contingut i de saber-se oblidats per unes administracions que, en temes de memòria, no han fet els deures o els han començat a fer massa tard.

El company i doctor en Història Contemporània Manuel Perez Nespereira, parlava fa més de dos anys en un article, de les polítiques de memòria històrica en l’espai públic en base a dues vessants fonamentals: la de neteja i la d’exposició. Anem a situar aquest doble enfocament del pla teòric a la pràctica de la política municipal republicana.

La vessant de la neteja. Afortunadament moltes poblacions catalanes han dut a terme, des de començaments dels anys 80, una política efectiva de neteja dels espais públics de símbols de la dictadura i d’eliminació del nomenclàtor franquista dels seus carrers. Tanmateix, ciutats com Lleida han hagut d’esperar 46 llargs anys des de la mort del dictador per eliminar els darrers vestigis de carrers amb alcaldes franquistes. Han hagut d’esperar l’arribada de l’equip del company Miquel Pueyo, un paer en cap republicà, per desfer-se definitivament de l’ombra del franquisme a les places i els carrers de la capital de la Terra Ferma.

La vessant de l’exposició. En aquest segon àmbit, malauradament, tenim molt camí per recórrer encara. La majoria de poblacions de Catalunya tenen pendent una política efectiva de recuperació dels espais públics de memòria col·lectiva i de dignificació i homenatge de les persones que van patir la barbàrie derivada del feixisme. Una recuperació que es pot bastir a través d’un triple eix que inclou el simbolisme, el rigor històric i la visualització. Pel que fa al simbolisme és bo que prescindim dels trets humans individuals i que els espais acabin esdevenint una imatge simbòlica que, pels seus valors universals, sigui capaç d’aplegar generacions. Quan parlem de rigor històric hem de tenir capacitat per fugir de la temptació de caure en l’èpica del relat i cal reivindicar la realitat del patiment humà, que també és universal i que ens permet compartir un espai emocional comú. Finalment quan ens enfrontem a la visualització hem de tenir clar que aquests elements han d’ocupar espais dignes a la finalitat de memòria i de reparació que tenen encomanada.

En aquest sentit, Bellpuig, municipi de Ponent del qual soc primer edil des del 2019, tenia pendent aquesta recuperació d’espais de memòria i de dignificació. Com a municipi necessitàvem fer del nostre espai públic, una aula de recreació, reivindicació, pedagogia i enorgulliment de la nostra història i de trencament del llarg oblit; com un crit que trenca dècades de pors, de dolor i de silencis imposats i que permet després respirar de nou de manera profunda, sabent-nos rescabalats d’aquest ofec.

Des dels seu començament, a l’estiu del 2019, el municipi republicà de Bellpuig ha estat treballant en diferents accions de política de memòria en l’àmbit municipal:

L’aprovació d’una moció política de recuperació de la memòria i reconeixement de les víctimes de la Guerra Civil.

La instauració, de manera pionera dins el món local, del dia local de la Memòria. En el cas de Bellpuig el dia 4 de gener, ja que va ser un fatídic 4 de gener de 1939 a dos quarts de nou del matí quan l’aviació feixista massacrava 24 persones al nucli urbà de Bellpuig, majoritàriament dones, nens i ancians d’entre 8 mesos i 76 anys d’edat que eren dins les seves cases o als precaris refugi que s’havien construït en pallisses, corrals i eres.

L’elaboració d’un informe exhaustiu sobre el cost humà de la Guerra Civil a Bellpuig amb la inestimable tasca de Noemí Riudor, historiadora pallaresa Investigadora del Centre d'Història Contemporània de Catalunya i integrada dins el Projecte Cost Humà de la Guerra Civil des de juliol de 2017 i que ens ha permès identificar més de 130 persones que van morir com a conseqüència de la Guerra Civil a Bellpuig i dues persones exiliades i assassinades al camp d’extermini del complex Mauthausen-Güsen. També cal tenir en compte el paper de Jordi Oliva com a coordinador del projecte Cost Humà des de fa 30 anys i referent ineludible per a aquest tipus d’iniciatives.

Entre aquestes més de 130 persones hi ha, a banda dels combatents, les 28 víctimes civils dels bombardejos feixistes del dies 4 i 7 de gener de 1939 a Bellpuig; però també ha permès identificar-ne 11 de refugiades a la Colònia de Refugiats Francesc Macià del Convent de Sant Bartomeu de Bellpuig a les primeries de la Guerra i procedents de llocs tan diversos com Soreña (Jaén) El Tiemblo (Àvila), Castro del Rio, La Carlota, Espiel i Còrdova capital , Madrid, Reinosilla (Cantàbria), Sabiñánigo i Velilla de Cinca (Osca) i Sunyer (Segrià) totes enterrades a Bellpuig. Multitud de combatents republicans ferits en combat originaris de diverses comarques catalanes com Osona, Segrià, Barcelonès, Urgell, Berguedà, Maresme, Priorat, Pla d’Urgell o Bages i de  llocs tant diversos de la geografia espanyola com: Santa Elena (Jaén), Teresa (Castelló de la Plana), Sargüillo (Osca), Borriana (Castelló), Villamediana de Iregua (Rioja), La Canyada (Alacant), Maó (Menorca), Almagro i Bolaños de Calatrava (Ciudad Real) que van acabar morint a l’Hospital quirúrgic del XXIIè Cos d’Exèrcit Republicà del Convent de Sant Bartomeu de Bellpuig i que reposen al seu cementiri.

L’estudi també ens ha permès entendre la barbàrie, la mort i la massacre derivades de la Guerra Civil des d’una clara perspectiva de gènere i ha posat de manifest com a la rereguarda les víctimes tenen rostre de dona i pel seu rol ancestral en les cures a nivell familiar, també tenen rostre d’infant i de persona gran.

L’erecció de dos memorials dedicats a les víctimes de la Guerra Civil, un a les víctimes originàries o veïnes de Bellpuig i un altre a la memòria del soldats de l’Hospital Republicà del Monestir de Sant Bartomeu que hi van morir i que foren enterrats al cementiri de Bellpuig.

L’aprovació de la moció per sol·licitar dues Stolpersteine per dos combatents republicans bellputxencs exiliats, capturats pels nazis i assassinats a Güsen al 1941 i 1942 que eren Pere Grañó Sala i  Miquel Pont Llobera, que a més fou tinent de la Columna Francesc Macià i militant d’Esquerra Republicana.

La creació d’un itinerari d’espais de memòria que, a través de la investigació històrica i del relat oral de les darrers persones de Bellpuig que en foren testimonis directes, ens ha permès recuperar un total de 18 espais que en un futur proper s’articularan en un itinerari visitable que informarà d’aquelles accions i fets històrics; i permetran una aproximació al que va significar la Guerra Civil al nostre municipi.

Som demòcrates, som republicans, som d’esquerres i tenim memòria i sempre estarem erigits, ferms i disposats en la lluita contra el feixisme. Perquè al feixisme se’l combat sempre, en qualsevol situació, a tota hora i utilitzant les eines de lluita que tinguem al nostre abast. Cerquem entre totes i tots un horitzó militant de municipalisme antifeixista.