És com tenim ara mateix el país i poca cosa més. Que CiU desaparegués els devia convenir als qui avui manen. Aquest era l'anhel més viu per part d'ERC. Car, es tractava d'heretar-ne el vot no del tot espanyol. CiU i en major grau Convergència, tenien un gran electorat popular o, millor dit, socialment transversal, realment envejable. En realitat un electorat d'ampli espectre social (que dirien els entesos) nodrit principalment de classes mitjanes, autònoms i treballadors, tant de l'àmbit rural com del món empresarial presents a tot el territori del país en general. També i potser en menor grau, però amb un pes prou rellevant en l'àmbit urbà tret de les grans conurbacions de la Barcelona capital, allò que s'anomena l'àrea metropolitana. 

Volia fer aquest apunt, encara que fos de manera tangencial, només per deixar constància d'alguns aspectes els quals ens han dut a la situació política actual. Naturalment que s'ha d'entendre amb la deguda subjectivitat d'un determinat punt de vista i, per descomptat, amb total respecte a la legítima decisió dels protagonistes polítics actuals. Legítima quant a l'estratègia global, però grémola quant a la tàctica, a l'acció i sobretot a l'evident descohesió del mateix govern. 

Catalunya i l'independentisme necessiten decisions i posicionaments polítics més reals i sobretot més valents, perquè el simplement anar fent a l'estil de qualsevol organització progressista amb les seves constants més pregones de viure i reviure a base de retòrica i del pur artifici de la política institucional no ens portarà enlloc més enllà del seu manteniment i permanència al llarg del temps. De molt de temps. Vull dir que anant per aquí i així va per llarg.

D'altra banda comparteixo del tot la tesi expressada per l'Andreu Barnils al seu article "Quan els indis callen, alguna cosa tramen" publicat a VilaWeb del qual en recomano la lectura. I, del qual em permeto destacar alguns arguments com per exemple que "la millor arma de l'independentisme partidari de mobilitzar el carrer és el silenci" també "aquesta branca solament podrà convèncer amb fets consumats, mai amb retòrica" i "mobilització, quina mobilització? Ni es veu, ni és esperada. I aquest és el seu drama i, a la vegada, la seva gran oportunitat. Precisament perquè no és esperada, té possibilitats d'èxit. Això sí, implica que sota el silenci es faci feina". La resta de l'article, que no té pèrdua, el deixo a la vostra descoberta. Val realment la pena llegir-lo. Com també val la pena d'escoltar o llegir les declaracions del ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños, tant pel que fa a la llei de l'audiovisual espanyola com sobre el traspàs de rodalies de Renfe. Retòrica de la de sempre i morros ben eixuts per a tots els soferts usuaris.