JORDI SALLA

A la pregunta de què ha passat amb el bisbe de Solsona, Xavier Novell, el cardenal Joan Josep Omella respon el següent: “Vaig rebre la notícia de la seva renúncia amb sorpresa, amb molta sorpresa. No m’ho esperava. Demano que no es tiri més llenya al foc al dolor de la diòcesi de Solsona. No juguem amb el morbo. No construïm novel·les. Deixem que les coses s’asserenin. Ja veurem quin és el motiu de la renúncia. No fem més mal a les famílies i a les persones” (La Vanguardia, 19-09-21). Per a qui no estigui avesat en qüestions eclesiàstiques, no està de més recordar que qui així parla ostenta el càrrec de President de la Conferència Episcopal Espanyola. 

Deu ser difícil postular verbalment la correcció d’una situació insostenible, però en la manera d’expressar-se hi capto un vici estructural de no anar al gra en allò que requeriria una actuació pública i transparent. Demanar paciència i temps al temps al cap d’un mes en un cas com aquest és una manera de tirar pilotes fora. És seguir els cànons d’una gestualitat que no convenç en un món que obliga a canviar de registre informatiu. Ara mateix coneixem més pel que ens han dit altres que no pas per part de l’Església, que l’única actuació és demanar que el foc no vagi a més. Màxim respecte per la decisió, bé. I el respecte a la feligresia, qui l’empara?

No és estrany que el silenci oficial doni pas a tota mena d’històries, algunes clarament calumnioses per a la pròpia institució. La transparència informativa és segurament una de les qüestions més substantives de les democràcies actuals. A través d’explicacions clares i convincents, els caps visibles han d’actuar diligentment envers els qui serveixen. I si no, que responguin per les seves negligències. Aixecant la veu i dient la meva, participo d’una verificació externa en la conducta de les nostres autoritats eclesiàstiques. Si no forcem a renovar els cànons de comunicació, no atendran mai les exigències del moment. En definitiva, l’estancament ha de mudar cap allò que és dinàmic. Qualsevol actuació en contra equival a pèrdua de credibilitat. 
El mateix cardenal, en el seu discurs inaugural al capdavant de la CEE, va dir que “interpretar i llegir la realitat des de la fe no consisteix a elaborar una estratègia per tenir èxit, i menys encara un pla de laboratori”. La credibilitat va unida a la transparència, dues virtuts escasses en el si de l’Església més oficial si fem cas de les enquestes, on apareix com a institució poc valorada. És tasca dels caps pastorals compartir les alegries i tristeses dels feligresos. Haurien de saber que no és agradable seguir escoltant sarcasmes davant el silenci oficial. Conèixer la realitat de la seva renúncia, actuant amb naturalitat, allunyaria la sensació de la confecció d’un relat de laboratori. 

Si atenem al comunicat fet públic per la diòcesi de Solsona, Xavier Novell va prendre la decisió “després d’un període de reflexió, discerniment i d’oració”. No apareix per enlloc la improvisació ni l’actuació extemporània. El seu procedir és fruit d’una meditada decisió que de portes endins algú deu saber de què va, però que no n’ha transcendit res al comú dels mortals. Som nosaltres, alguns dels mortals, qui diumenge rere diumenge preguem pels nostres pastors, qui llegim les seves prèdiques i qui seguim el seu procedir des de la distància. No ens mereixem quedar amb un pam de nas i no obtenir cap explicació mínimament raonable i creïble. No és demanar tant. 

Persistir en la fredor comunicativa equival a acceptar que s’imposi la visió externa i que aquesta descobreixi problemàtiques que des de dins no s’accepten per arcaisme arbitrari. Si així és, benvinguda sigui. La lleialtat a la mateixa tradició i comunitat de fe no hauria d’excloure una sensibilitat dialogant i oberta. La totalitat d’una religió no consta solament de doctrina, tradició, ritus, sentiments i creences, sinó de fets de vida. En aquests fets, l’acceptació de les nostres debilitats com a persones que som és un punt a favor. Això equival a espolsar-se prejudicis, a distanciar-se de posicions preconcebudes. Siguem amics de la veritat, per dura que sigui. 

Quan es produeix en les nostres ments i en els nostres cors una topada amb un fet estrany, qui no necessita reforçar la confiança? Si qui ha d’escriure la veritat del relat no ho fa, és ingenu demanar que no se n’escriguin altres. Aquesta situació porta a l’escepticisme i a la incertesa. Tothom es guanya la confiança amb el seu comportament, però també la donem nosaltres amb una actitud més o menys benèvola. Trobo que aquesta és la imperant entre la nostra ciutadania, que espera circumspecta que algú aporti llum a un procedir que ha enfosquit el panorama. Potser sigui la simplicitat de tot plegat el que ens manté a les fosques.