JORDI SALLA RAMON

La política ben entesa ha d'ajudar a orientar la vida social cap al bé comú. La religió ben entesa convida a viure amb fe, esperança i caritat. Política i religió: necessaris, però diferents. Dos àmbits que dominen des de segles la renovada plaça Major amb edificis imponents. Ara és molt llisa, amb bancs que es poden treure en cas de multituds. Hi eren amb la FiraTeatre, però d'ençà l'anunci de la seva deslocalització, pot ser que hagi estat una previsió excessiva. 
Sento enyorança de la sobrietat que sempre havia caracteritzat la façana de l'Ajuntament.

L'austeritat ha deixat pas a un excés de faramalla propagandística. En temps de pocs recursos, les nostres autoritats no s'estaven d'anar al darrere d'empreses perquè s'instal·lessin a Tàrrega, a partir de facilitats atorgades per la imaginació i les ganes d'aixecar el poble. Ara hi ha afany d'enarborar molta reivindicació i conscienciació, però alhora se silencia la decadència d'una Tàrrega camí de convertir-se en ciutat dormitori. Què queda d'aquella empenta? 

Tenim una corporació municipal amb un discurs que obeeix a raons de gran política dictada des de la capital, que l'atrapa en una camisa de força. Continuem instal·lats en una indignació moral que dona l'esquena als horitzons més pròxims. Es requereix un esperit que sintonitzi ideals i pràctiques, que ajunti bones paraules amb fets. Els targarins vivim del menú diari i no de la terra promesa en la distància del temps. Hi ha fenòmens abstractes que transcendeixen el municipi, però la creació de llocs de treball, si no ens movem, no vindrà per si sola. Ens aixequem? 

El campanar parroquial manté la seva altivesa amb honra i lliure d'emblemes de curta volada. Des de dalt es veu el de Sant Eloi, que no pot dir el mateix. Vincular un campanar a la política és una manera de visualitzar que el poder civil posa cullerada en les coses de l'Església. I si no la posa, se'n mor de ganes. A la seva base, en l'arcada entre carrer del Carme i la plaça, penja una peça escultòrica que havia de ser passatgera, però que allà s'ha quedat. Diuen que és un membre viril. Tota una apel·lació a la força i entusiasme que haurien de regir el nostre destí. 

I de famílies, quantes en queden? La caiguda del comerç de proximitat les ha expulsat. Comerç i desenvolupament havien estat cares d'una mateixa moneda. La situació d'aquest sector és el resultat de la degradació d'espais i fórmules caduques de revitalització. També d'una ciutadania que s'abona a la comoditat d'Internet, mentre reclama a l'Ajuntament part de les obligacions que sempre havien estat a càrrec de la família. Se l'ha educada amb tants drets, que l'hem convertida en víctima de tot. Que ho és de la pèrdua de vitalitat econòmica, no admet discussió. Només calia la crisi del coronavirus per fer trontollar la fragilitat d'un sistema que s'aguantava amb pinces. Encara podem dir que a la plaça hi ha l'Esqué, però no que més amunt hi ha un sabater. 

Les vidrieres de la tribuna que fan cantonada amb el carrer d'Agoders dignifiquen tant a la Cambra de Comerç com a la mateixa plaça. L'objectiu d'aquesta entitat transmet la gravetat del moment: que no tanqui cap empresa. Si la petició a l'Ajuntament és passar a l'atac, la Cambra és la defensa del que ja tenim. En la mesura que sapiguem harmonitzar objectius, tindrem equip per jugar una lliga superior. Si algun avantpassat que ara tinc en ment em sentís, diria a què esperem. 

Temps enrere, aquesta nostra entranyable àgora bullia de vitalitat. "la Caixa", les botigues, el mercat, la sortida de missa, fins i tot el trànsit rodat li donaven vida. Ara apareix renovada però muda, trista, solitària. Hi ressonen les veus exaltades de la jovenalla quan hi juga, poca cosa més. Bella referència als temps actuals, possiblement millorats en molts aspectes, però més solitaris, individualistes, asimètrics. L'obligat redreçament supera en molt les possibilitats i responsabilitats de les nostres autoritats. La magnitud del repte urgeix d'una corresponsabilitat que no veig per enlloc. La nostra ciutadania viu en un permanent recel a qualsevol implicació comunitària. 

I la creu gòtica? L'última vegada que m'hi vaig atansar estava mig embolcallada amb roba íntima. Tantes en deu haver viscut que no crec que li tingui en compte al Carnestoltes de torn. Pel seu costat desfilen enamorats, famílies, negociants, pidolaires, estudiants, criatures… Cadascú amb la seva obligació i la creu palplantada on li és manat. Senyoreja el seu espai. Aguanta impàvida el sol que li cau, i recorda a qui la vulgui escoltar que si a la plaça no hi ha sol sense ombra, tampoc no hi ha vida sense sofriment. Observant-la, és inevitable prendre's la vida en tota la seva realitat.