PERE CAMARASA - CG Arquitectes

En l'època exultant pels promotors immobiliaris, un polític anuncià, en una conferència a la ciutat de Lleida, que venien moments bons per a l'economia, especialment en alguns llocs com Tàrrega, on es faria una presó i un hospital. Amb aquestes afirmacions, molts que ja n'havien sentit parlar, posaren l'ull a la capital de l'Urgell i vingueren com a llops a engegar noves promocions d'habitatges. Aquesta febre, generalitzada arreu per la facilitat de finançament, fou la raó de l'augment del preu del sòl a nivells mai vistos.

En un mateix impàs la Generalitat de Catalunya adquirí els terrenys, reclassificats per la construcció del nou centre penitenciari, i pagà la llicència d'obres. L'Ajuntament, que en aquell temps anava gras amb tantes llicències, engegà també la reforma de la N-II, actualitzà a l'alça els valors cadastrals i tot semblava que allò no tenia aturador.

El POUM del 2005, malgrat les seves deficiències, amb una previsió de creixement fins a 25.000 habitants donava més ales a la capital. Però el temps posà les coses al seu lloc quan al 2008 esclatà la gran bombolla financera. Quedaren obres aturades i esquelets d'edificis plantats fins a cinc plantes que passaren a ser propietat dels bancs. Des de llavors ni un sol SUD dels 25 determinats en el POUM s'ha arribat a desenvolupar. La presó ja no es va ni començar i la Generalitat reclamà el retorn de la llicència, diners que l'Ajuntament ja s'havia gastat i va haver de negociar el seu retorn. I de l'hospital res de res. Tot fum.

D'altra banda, de la reforma de l'avinguda de Catalunya, l'antiga N-II, reforma molt criticada, s'hagueren de fer contribucions especials per fer front al seu cost que, sense arribar a la qualitat esperada, es va disparar fins a uns 13 milions d'euros.

Les promocions i els ingressos per llicències d'obres s'aturaren de cop i el cadastre fet en el punt més alt dels valors immobiliaris continua essent després d'una dècada una càrrega pels propietaris, i ruïnosa sobretot pels propietaris d'aquell sòl del que no en poden treure rendiment. Malgrat les queixes dels ciutadans que aconseguiren un posterior descompte lineal sobre el valor cadastral per part d'Hisenda, com aquell que va de rebaixes, l'Ajuntament no ho tingué en compte i va mantenir l'ingrés per l'impost de béns immobles (IBI) jugant amb la forquilla que li permetia ajustar-lo, doncs necessitava els diners per fer front al seu ja elevat endeutament. El mateix que va fer la Generalitat en la transmissió de béns immobles cobrant el 10% d'un valor de venda forçat a l'alça per un nou coeficient que obliga al notari en llur liquidació, o bé exposar-se a una posterior liquidació paral·lela.

Ara, des del març de 2020, s'hi ha sumat el coronavirus, provocant més atur, un castanyot afegit a la ja feble economia local, amb un fort arrelament comercial, castigat també per les grans superfícies, les franquícies i la venda per internet. Ara, quan edificis anteriors al 2008 ja necessiten algun repàs, encara queden estructures de formigó armat plantades en tota la trama urbana esperant que algú, prou agosarat, les vulgui acabar. Fins hi tot en pobles agregats veiem obres inacabades, aturades i fins i tot vandalitzades.

Del sòl urbanitzable delimitat (SUD), del que n'hi ha per a ús industrial i per a ús residencial, està, com s'ha dit, tot per desenvolupar. I just ara, comencen altres efectes econòmics sobre aquest, quan les entitats financeres se n'hauran de desempallegar també amb pèrdues milionàries tot i les seves provisions obligades. Un sòl que, per la seva impossibilitat de ser edificat, passa de valorar-se com urbanitzable a no urbanitzable o rústic, tant en el propi mercat com en litigis judicials. I clar, els efectes recaptatoris municipals també resultaran afectats a la baixa.

L'especulació del sòl ha estat tant espectacular que els valors de mercat es dispararen, de tal forma que un rústic de secà que valia uns 12.000 euros, classificat com a SUD, podia pujar fins a uns 600.000 euros o més. Ara retornat al no res.

El retorn al valor inicial ha perjudicat a les entitats financeres, als propietaris gravats fiscalment de forma "injusta", al comerç i al propi municipi que haurà de repensar finalment un nou planejament urbanístic adequat, més sostenible i més encertat a unes realitats pròpies. I aquí és quan l'Ajuntament ha d'exigir un redactat urbanístic on l'article 3 de La llei i del Reglament de la Llei d'Urbanisme es prengui molt seriosament.

En aquest desgraciat periple, no podem oblidar tampoc a tantes famílies atrapades en una hipoteca per la compra d'un habitatge, avui amb un valor de mercat molt inferior al de la compra inicial. Alguns d'aquest habitatges cedits ja a les entitats financeres a canvi del deute pendent. Fets que s'han repetit arreu deixant economies familiars molt colpejades que difícilment remuntaran. Uns i altres n'hauran après?