"Aquest home va ressuscitar una nació destruïda, va recuperar la seva economia i va retornar l'orgull al seu poble. En els seus 4 primers anys de govern, el nombre d'aturats va passar de 6 milions a 900.000. Va fer créixer el PIB més d'un 62% i va doblar la renda per càpita. Les empreses van augmentar els seus beneficis de 175 M a 5B. Va reduir la inflació a un màxim de 25% a l'any. Aquest home adorava la música i la pintura. (Es mostra una imatge d'Adolf Hitler.)

És possible explicar un munt de mentides dient només veritats. Per això cal tenir molt de compte amb la informació que vostè rep. Folha de Sao Paulo: el diari que més es compra, i el que mai es ven."

Anunci del diari la Folha de Sao Paulo, Sao Paulo (Brazil) 1987.

Aquest anunci dels anys 80 defineix molt bé què és la postveritat: una veritat que no acaba de ser falsa, però tampoc verdadera. Una veritat amb ingredients de realitat, però cuinada i manipulada.

La matèria primera de la notícia són els "fets", perquè la positivitat dels fets s'imposa com una evidència innegable, però també pot ser objecte de fetitxisme fanàtic. Els fets són atractius, són espectaculars. Però no necessàriament són la base o el fonament de la veritat, com hem vist en l'anunci de la Folha de Sao Paulo.

Com a 1984 (Orwell), la realitat es crea mitjançant el llenguatge de la nova parla: la guerra és la pau, la llibertat és l'esclavitud, la ignorància és la força. Aquesta neollengua comporta l'existència d'una policia del pensament, que exerceix el control social de masses a través dels mitjans. A 1984, pensar per un mateix és una modalitat de crim, el crimental.

Així com el capitalisme converteix tots els objectes per igual en mercaderies, en allò que s'anomena fetitxisme, l'equivalent de la mercaderia en el camp de la informació és la novetat, l'esdeveniment. L'esdeveniment té en si un caràcter excepcional, històric, nou, exclusiu, sense precedents: així és com se separa el fet de la cadena causal de la història i es desplaça cap a un aparador o cap a un escenari ple de llums i flaixos. Només pel fet de passar a ser promocionada, esloganitzada i repetida fins a la sacietat, qualsevol veritat es buida de sentit i es banalitza, perdent així el seu caràcter revulsiu.
L'espectacle organitza la ignorància sobre el que està passant. I amb això la impossibilitat de la verificació: com mostra Debord, tots els experts pertanyen als media, i és per això que se'ls reconeix com a experts. Amb aquesta retroalimentació del discurs, l'autoritat espectacular pot negar el que sigui, no parlar-ne, parlar d'una altra cosa, sense témer cap resposta, perquè no queda lloc per lliurar un debat. No perquè no hi hagi arguments, sinó perquè els arguments s'han tornat inútils. És la censura perfecta.

Debord ho sintetitza molt bé: "L'espectador sempre mira, per saber com continua l'espectacle. Qui sempre mira, mai no actuarà: així és com ha de ser l'espectador."

1 DEBORD, Guy (1994) Comentarios sobre la sociedad del espectáculo. Anagrama. Barcelona, 1999