JAUME ANDREU

Del milió (tirant molt curt) de vídeos, àudios i resta de formats digitals que circulen aquests dies per Internet, em quedo amb la història que m'explica la mare de la iaia i el seu casament a les 7 del matí. En aquella època, casar-se a hores tan matineres era freqüent i gairebé obligat si el que pretenies era poder fer un viatge de noces digne de l'ocasió, és a dir, casar-se a les 7 del matí per poder agafar el tren que sortia a les 8 de l'estació de Tàrrega fins a Manresa o Montserrat... per tornar al vespre o l'endemà a més trigar i que les gallines de casa no es quedessin sense menjar ni les oliveres sense esporgar. Als petits pobles del voltant, a Verdú, a Anglesola o a Sant Martí de Maldà, les bodes tenien lloc una pèl abans, ja que calia agafar també l'autobús que els havia de portar del poble fins a Tàrrega.
En el cas de la meva iaia, l'hora de la seva boda obeïa més el no consentiment per part del seu pare i calia, per tant, donar el "Sí, vull" en una hora més discreta i fer parlar al mínim possible el desafiament patriarcal. Sembla, doncs, que d'aquella forma de celebrar l'amor conjugal –la de molts dels nostres avis– a la que ho hem fet fins a dia d'avui, les coses han canviat considerablement.

Participacions en paper plata, invitacions en paper or, vestimenta nupcial prêt a porter, vestimenta fashion-week dels convidats, càterings interminables per demostrar que es pot llençar més menjar del que es pot tragar, músics, regals als convidats, flors al cotxe, flors a l'església, flors al convit, perruqueria i estètica, allotjament a convidats, la festa dels solters amb pròtesis al cap, comptes corrents patrocinadors de la gran factura, viatge nupcial a l'Antàrtida, l'àlbum de fotos per a l'eternitat i, finalment a la tornada, la sessió de cinema per on han de passar tots els amics i familiars propers i projectar com són els ossos polars que van divisar a 2 quilòmetres durant el safari organitzat. Així és com hem viscut (més o menys) tots plegats fins a dia d'avui.

Amb l'arribada del nou intrús i veí biològic al nostre planeta –segons sembla ha vingut per quedar-s'hi unes quantes generacions– es parla ja d'un canvi substancial en alguns o molts dels hàbits i costums socials que fins avui pensàvem que havíem conquerit en nom del progrés. La festa a l'ample s'ha acabat i el planeta fins i tot ho agrairà si encara som a temps de treure'l de l'UCI, on porta ja molt temps confinat i agonitzant.

Com a mínim, ens estalviarem alguns ossos polars nupcials i, com a molt, en el pitjor dels casos, algunes gallines tornaran a casa per explicar als més petits d'on venen els ous. I potser així i només així, tornarem a la normalitat de la qual tant ara parlem i volem.

Respecte al "Sí, vull", d'una o altra manera i com sempre ha fet l'amor al llarg de la nostra història, els humans seguirem a la recerca incansable d'estimar i sentir-nos estimats: sigui a les 7 del matí, a les 5 de la tarda o a les 11 de la nit; sigui en forma d'una abraçada o un petó o un cop de colze, amb o sense mascareta