Les martellades electorals

Les martellades electorals
Les martellades electorals

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

«Si l'acció no té alguna esplendor de llibertat, no té gràcia ni honor»

Montaigne


Siguem tan valents com puguem

Malgrat totes les martellades que a diari ens vénen a visitar. Penseu que els impertèrrits portadors dels martells no són altres que els fidels practicants de l'activitat antihistòrica que consideren que el passat és la política de l'eternitat: l'única real i possible que ens podem permetre. Per tant, la política de la inevitabilitat és la que ens presenten sempre aquests egocèntrics del passat. Els mateixos que de la història en fan una mascarada permanent. A títol d'exemple només cal veure què en pensen i què fan respecte a la Llei de la memòria històrica, després de quaranta anys de democràcia. Naturalment que, ben mirat, la majoria d'ells en són si no descendents biològics, sí beneficiaris espirituals i materials directes. D'aquí la seva immutable implicació que res no pot canviar. Són els guardians de la puresa de la nació: uns autèntics populistes nacionals. Diuen els historiadors que la història no es repeteix, però instrueix. A ells no, ja ho saben tot i més, creuen tenir el monopoli de la raó. 

Volen refer l'estat polític de la nació espanyola, d'aquí les actuals martellades electorals dedicades efusivament al nostre país. Perquè, què són sinó les manifestacions recentralitzadores de l'actual organització territorial? I les declaracions sobre la il·legalització dels partits independentistes; i la de tots aquells símbols que ells considerin inconstitucionals; i la revisió dels llibres de text, del català, de la pedagogia en general i de tot allò que els vingui en gana, de l'ensenyament a Catalunya? Som els seus màxims oponents polítics i ens volen fer la vida impossible. Tenim tots plegats al davant un repte històric i ves que ells no l'aprofitin per nodrir definitivament l'estat que tan demostren anhelar: el de partit únic. I, tanmateix, els nostres polítics no sembla que participin d'aquesta mateixa visió que un servidor manifesta; ni la seva estratègia, ni la tàctica que practiquen en aquestes eleccions així ho evidencien. 

 

Eleccions molt inoportunes 

No sé si només inoportunes. Ho dic perquè, al marge de la dificultat que tindrem els electors per elegir el que puguem considerar millor per al país, destaca molt més la necessitat d'impedir el pitjor. Que ja és dir. Però com que som, en tant que país, l'etern derrotat, fet que ens ha convertit també en l'etern irreductible, podem confiar que alguna cosa o altra acabarem gesticulant. Encara que la ciutadania, majoritàriament, demandi accions molt més determinants. Amb tot, haurem d'acceptar que seguim sent una mena de contradicció col·lectiva invencible. No sé si per això, o pel que sigui, ja podem admetre que patirem danys col·laterals en el si dels nostres partits polítics.

 

Sotmesos

Amb el títol d'aquest subapartat acabava la setmana passada el meu article. M'hi torno a posar i ratifico el mateix argument introductori sobre el diàleg que hi vaig fer. Perquè sempre hem invocat la necessitat i la voluntat inequívoca de diàleg amb l'Estat. De voler dialogar i parlar de tot, amb respecte a la pròpia dignitat i als drets inalienables de la ciutadania de Catalunya. Em venia a la memòria la fermesa discursiva de l'Oriol Junqueras feta, patint una injusta i injustificada presó preventiva, davant del Tribunal Suprem espanyol. Va centrar la seva justificació del Procés en el fet de no haver trobat mai al davant a la taula de negociació cap interlocutor disposat a dialogar, cap ni ningú. Doncs, la veritat és que aquest argument central de la seva declaració em va deixar bastant sorprès, i ha estat motiu de reflexió constant per a mi. 

S'ha demostrat que som un poble històricament sotmès al llarg dels temps. Fiscalment maltractat i sistemàticament empobrit amb l'excusa d'una falsa solidaritat. I ara batut a cop de judicis polítics. I, tanmateix em pregunto: és que no ens hem adonat encara que els nostres opressors, més enllà de castigar l'acció i l'acte de ser lliures, castiga fins i tot el propòsit?

Amb aquests condicionants i molts més de tant o més importants, que juntament amb l'ancestral hostilitat per tot allò que és català, suposen un obstacle més que difícil de superar, maldem encara com a gran objectiu la voluntat de voler dialogar per damunt de tot. Penso, arribat aquest punt i en el moment en què estem, que hauríem d'invocar molt més que aquesta mena de voluntat caritativa basada en el prec del diàleg... 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article