Sobre els "huesos" d'Ester Muñoz (PP) o els caníbals de la política

Qualsevol publicació que vulgui ser plural ha de donar veu a tothom. Com que aquesta és la nostra voluntat, reservem un espai perquè els nostres lectors puguin enviar-nos els seus articles. Per tant, si teniu res a comentar, criticar, agrair o valorar, no dubteu en escriure'ns una carta a la directora i la publicarem a El Lector Opina. Ens els podeu fer arribar a l'adreça tarrega@segre.com juntament amb les vostres dades personals.

LITA GILABERT

Aquest matí sortint del Mercat Central de Sabadell m'he trobat l'Alikali. Estava assegut en un banc entretingut cargolant una cigarreta. Ell no m'ha vist i per un instant he pensat de passar de llarg, però finalment li he deixat anar: "Ei, Alika...". I he continuat amb: "Descansant una mica de la feina?", i sense més hem dirigit la mirada cap al carro del supermercat que tenia mig ple de ferralla. Els carretons són importants segons a què et dediques. Per exemple, si et dediques a la política, no són tan importants, diria Mr. Chance.

Veure'l m'ha distret del nus que tenia a l'estómac des de feia un parell de dies, mentre escoltava el Telenotícies Migdia. Culpable: Ester Muñoz, senadora del PP per Lleó. Motiu: Ha tractat com a "huesos" les restes de persones que es troben en fosses comunes de la Guerra Civil. Davant la pantalla del televisor de la cuina, no podia parar de pensar en el que havia dit aquella dona fins ara desconeguda per a mi. Per assegurar-me que tot plegat no fos un (lamentable) malentès, vaig buscar les imatges i el vídeo de la seva intervenció, i he continuat amb el seu perfil de Linkedin. He descobert que té un "máster bilingüe de posgrado derecho internacional" per la Universitat de Múrcia. Pel que tinc entès, o tens un Màster (de 60 a 120 crèdits ECTS, d'un a dos anys) o tens un postgrau (de 30 a 60 crèdits ECTS). Interessant.

La senadora Esther Muñoz del PP es va justificar a posteriori dient que les seves paraules havien estat mal interpretades, que ella es referia al "proyecto de exhumar el cadáver de Franco" i "no a la gente que está en les cunetas" (aquí t'adones del seu tarannà i del valor de les paraules; que diferent hauria estat si hagués dit: persones, víctimes). Això no obstant, me l'hauria pogut creure si no fos perquè abans havia escoltat el to, les consignes polítiques del dia —subratllades amb retolador blau i verd en un foli imprès—, i la posada en escena de la seva intervenció davant els altres representants del Senat. Sentiment: vergonya.

Hauria cregut la senyoreta Muñoz si Pablo Casado el 2008, com a vicesecretari de Comunicació del PP (no he comprovat si va ser abans o després de cursar el seu Màster a Jaravaca —més posh que Aravaca, fonèticament més proper a Harvard), no hagués dit: "No puede estar de moda ser de izquierdas, pero si son unos carcas. Están todo el día con la guerra del abuelo, con las fosas de no sé quién, con la memoria histórica."

Per no allargar-me, una de les moltes cites que sobre aquesta qüestió podem trobar a l'hemeroteca de l'il·lustrat Partit Popular, a banda d'aquella d'Aznar que diu: "... no removamos las tumbas ni nos tiremos los huesos a la cabeza."

En fi, no tinc gaire cosa més a dir. La senadora del Partit Popular, Ester Muñoz, practica el canibalisme polític. Li agrada tant fer intervencions adrenolítiques com escurar ossos, que s'entreté a clavar als cors dels familiars de desapareguts en fosses comunes durant la Guerra Civil espanyola.

Aquest matí, abans d'acomiadar-me de l'Alikali, li he preguntat si ja feia classes d'alfabetització. Li he insistit que era important, com vaig fer fa quasi un any quan era alumne de català de l'SCAI. M'ha recordat que encara no té papers, que fa dotze anys que viu a casa nostra. Com altres vegades en situacions similars, m'he sentit ridícula, petita, perquè el seu gran problema, més enllà de la bona nova que significaria per a ell regularitzar la seva situació, és sobreviure un dia rere l'altre. Només calia veure el carretó.

Comentaris

Mercè Corbella Serra
1.

L'article d'opinió de la Lita em fa pensar que apart de la política practicada actualment de "qui l'ha diu més grossa", hi ha una realitat que ens colpeja, la de les persones que recullen la ferralla pels nostres carrers. Com va fer la Lita, és molt necessari saludar-los almenys si els coneixem, per intentar que no es sentin invisibles davant la nostra societat, no tan acollidora com ens ha sembla que som.


Comenta aquest article