Amenaça de mort

Sóc periodista experimentat en l'intent d'entendre la vida. De vegades no me'n surto. M'apassiona jugar amb les paraules i olorar llibres. M'enfado amb les injustícies, les discriminacions i els dogmes. Espero que l'espai Lletra de canvi aporti una miqueta de llum –si més no, a mi– enmig de tantes contradiccions.

Ens volen mortes i morts. Deixem-nos de frases atenuants o floritures del llenguatge que ocultin l'obscura realitat: ens volen mortes i morts. Creuen que la nostra existència hauria de ser fulminada i que, pel simple fet de ser i respirar, no ens mereixem res més que l'aniquilació absoluta. Ho torno a dir amb el perill de fer-me repetitiu: ENS VOLEN MORTES I MORTS.

Les intencions del o dels botxins són clares, però el seu rostre s'amaga sota banderes i proclames d'odi i ignorància. Així doncs, la cara de l'assassí se'ns desdibuixa. Amb tot, si ens hi fixem prou, el podrem veure. No deu fer molts dies, per exemple, que el criminal va treure el cap per Barcelona, quan va trencar els vidres del nou Centre LGBTI de la ciutat i hi va deixar pintades feixistes on es plasmaven les seves intencions més detestables. També l'hem vist passejant-se pel metro atonyinant un jove a crits de "maricón". Sis punts de sutura a la cara. Va tenir sort, segueix respirant.

Aquest assassí també deixa ombres d'odi molt vastes. No cal buscar-les gaire lluny: a les terres de Ponent també hem vist com la fòbia vers el col·lectiu LGBTI és ben present: a les aules de l'Institut Gili i Gaya de Lleida, dient-nos malalts per boca d'un mestre, o colpejant una parella de lesbianes a les Garrigues. Fins i tot, l'hem sentit pregar alguna vegada pel Bisbat de Solsona. La fòbia LGBTI respira per tot arreu: a les institucions, en les religions, a les aules, al carrer, a les manifestacions d'Abascal, etc.; i, lluny de desaparèixer, s'està fent més forta i donant més ales a aquest criminal de qui parlàvem.

El filòsof català Josep Maria Esquirol raona que existir és resistir, també en el sentit més polític de la paraula. La nostra existència –la del col·lectiu LGBTI i la d'altres–, és, de fa molt temps, una resistència amb majúscules. És resistència a la ignorància que transmuta en por i genera odi. Resistim callant agressions amb petons i abraçant la vida quan se'ns vol mortes. Som resistents en tant que som qui som i estimem qui estimem. És per això que ens volen extingir. És per això que ens trobaran dempeus.

Això no obstant, ens calen més cames per caminar endavant. Com a societat no ens podem permetre ser còmplices d'aquests crims, d'aquesta fòbia i aquest odi per inacció. Si un insult, agressió o assassinat són contestats per totes i cada una de nosaltres; si les condemnes són unànimes i el rebuig total no és una anècdota; llavors no només ens trobaran dempeus, sinó caminant endavant. Per molt reiterada i diluïda que sigui aquesta afirmació, és ben cert que quan volen tocar els drets d'unes, ens estan amenaçant a totes.

L'amenaça és real: ens volen mortes i morts.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article