Un recital

Un recital
Un recital | David Marí

Hau llegit mai cap text de Montserrat Aloy? Us heu deixat seduir per la seva manera d'entrellaçar les paraules? Ara ho podeu fer de tant en tant a les nostres pàgines. Trobareu els Apunts del Natural d'aquesta filòloga i escriptora a la secció d'Opinió cada quinze dies.

Dissabte 16 ens van convidar a una acció poètica. Sense diners i sense gaire projecció política, ja que la poesia és la germana pobra de la literatura i els que la donem a conèixer tampoc som massa coneguts, vam dir que sí, com qui es casa per poders des del llit amb una persona que ha conegut per Instagram, o per Tinder, que diuen que és pitjor.

Al matí del dia AP (d'acció poètica), encara amb lleganyes, hom es pensa què dirà. És important dir alguna cosa, i sobretot com dir-la: allò que diuen que importa més la forma que el fons. També cal considerar si altres la diran, la cosa, perquè repetir-se, en poesia, és l'equivalent a posar all a tots els àpats del dia. T'assegures que ningú et seguirà, però no saps si és bo o dolent, això de la forma i l'all. Bé, ara que ja estàs ben despert, i amb 2 tasses de cafè via oral, et disposes a triar entre la vintena llarga de llibres de poesia que t'has comprat sense ajut de cap mena, ni Diputació Celestial o Ajuntament Potent. Repasses mentalment les pàgines que tens marcades: "Aquest no, aquest és un panegíric, l'altre no té gràcia, no rima, no té sentit, en aquest m'emprenyo perquè em recorda allò..." Tanques mitja dotzena de llibres dels premiats. Obres els que no tenen premis, ni àngel de la guarda que els difongui entre els mortals... ET VOILÀ! Sovint la sort té forma de mitja rialla. Els repasses com si fos una lliçó ben apresa, i en 5 minuts has trobat 2 poemes de cada llibre. De moment el fons ha pres l'ídem. O no.

En pijama, encara, assages la forma. Si la trobes, perquè tens la veu engolada, i "aixínesnospot". Et desprens de les espardenyes, fas 5 abdominals i puges a l'escala: tens previst que els faràs caure als teus peus en una cosa mai feta abans (mentida, lo Pedrals ja ho ha fet, i tu no ho sabies). T'escures la gola 30 vegades, 15 endins i 15 enfora. Practiques les escales de música –diuen que tots els cantants de renom ho fan, i tu vols arribar a tenir renom. De moment, el poc públic que t'escolta no se'n va, ni tus, ni mira el mòbil: és el teu periquito qui et fa els cors. Bé per la forma. Ai no, que no has triat la indumentària. Texans i bambes estan prohibits, igual que dessuadores amb marca ben visible, perquè recordes que aquella dona en portava un de ben gros, i ningú darrere seu feia anar el datàfon per cobrar la promoció. Agarres una faldilla i un jersei negres, unes mitges vistoses i unes sabates que t'eleven 2 cm de la prosa mundanal, i maleeixes –fluixet, fluixet– els sacsons i els bretons que et surten pel damunt de la faldilla. "Amb el soroll dels carros no els veurà ningú."

Ja has dinat. Has rentat plats. Tens la consciència neta i la rentadora buida. La nevera també, però això no compta. Agafes el cotxe i l'N-II fins a Igualada, directe al Cercle Cívic. Aparques i pagues amb puntualitat anglesa els 2 euros de la zona blava, perquè ni la Diputació ni l'Ajuntament destinen 50 euros per benzina ni altres frivolitats. Saludes els organitzadors, et mires l'espai escènic i trobes l'escala amb què passaràs a la posteritat. Et pregunten si necessites res més, a part de l'àngel de la guarda que sempre t'atura les tremolors a les mans i et regula la pixera. Beses amb passió la teua parella, que et fa d'arcàngel, i mentrestant vas saludant els primers addictes al vers. Cap d'ells et fa sacsejar les hormones, de fet les tenen més fotudes que tu. Rius per dins.

Et presenten a l'audiència, i amb aquella gosadia i aquella miopia que et caracteritza comences a dir poesia. Que, al cap i a la fi, és perquè has vingut. Dalt de la famosa escala, amb veu clara. Que se sàpiga, que de bleda, jo, NO PAS. Poeta, sí.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article