«La solució no trivial per continuar viu, quan la incertesa empeny, combina dues estratègies: millorar l'anticipació i millorar l'acció (Independència activa)»

Jorge Wagensberg

El referèndum heroic de l'1-O del 2017

El vàrem fer i, malgrat la brutal i macabra oposició amb que se'ns va reprimir (i atonyinar), va donar uns resultats tan sorprenents com respectables per la seva solidària exemplaritat, valentia, fe i convicció humana i social. I per això és ben nostre; tant pels que van votar sí, com pels que van votar una altra cosa. Legitimitat?: la que ens vam guanyar, que en el nostre cas, donades les sempiternes circumstàncies, hauria de ser total. Però els "amos" diuen que no, que res de res i que no valia perquè no tenia la seva autorització ni el reconeixement internacional i sobretot perquè no era constitucional i, encara més important (i definitiu) perquè en darrer terme mai no han volgut (i mai no voldran) que el puguem fer, un referèndum d'autodeterminació. Ni d'autodeterminació ni de res que pugui assemblar-s'hi. I prou que serviria, per exemple, fer-ne un per poder-nos comptar de veritat i de forma legal, quants el volem i quants no, un d'autodeterminació. Que ja sabem, encara que indirectament (com sempre) que som de l'ordre d'un 80% els que demanem de fer-lo.

Però, els manaires espanyols de sempre, no importa de quin signe polític siguin, ni de quin règim hi hagi, ni de quina sigui la constitució del moment (si és que n'hi ha cap) i des de fa segles, fan les lectures que volen, diuen el que els rota i menteixen més que parlen. Fins i tot n'hi ha que ja han passat a la Història amb nom propi en moments ben concrets i lamentablement (per a nosaltres) força definits per injustos, antidemocràtics, indignants i àdhuc alguns de sagnants. I ara també n'hi ha que hi estan passant, a la Història, amb idèntica voluntat negacionista, en tant que promotors de campanyes furibundes d'odi i d'humiliació, sembradors de discòrdia i de mentides, activistes de la burla i el menyspreu permanentment projectats contra tota mena de valors, tant institucionals, culturals, lingüístics, i de convivència social, com històrics i territorials. Instigadors de la calúmnia i de l'insult permanent que destil·len un odi aparatós contra tot el que legítimament representa el pacífic poble català. Per sortir-se amb la seva espanyolitat estan disposats a trencar-ho tot. La Història de Catalunya els tindrà ben presents, i retratats.

La incertesa que provoques les certeses

Hi ha massa gent que es mou, en general, per una mena de pulsió mediàtica. Se'ls han menjat bona part del cervell, d'aquell que serveix (o hauria de servir) per pensar. I pensar no és gens fàcil, ans al contrari, és molt dur, pesat i resulta sempre fatigós. I sinó que ho preguntin als jugadors d'escacs que tot i pensant, quan no s'hi esforcen prou (pel que sigui), acaben perdent possibilitats de tot ordre. Conec persones que han renunciat del tot (o quasi) a pensar, algunes de les quals m'han arribat a dir que ja hi ha qui pensa per ells i que per això els paguen, als que pensen, és clar. Angelets!

I he dit pensar sobretot en sentit de comprendre. De comprendre per exemple per què hi ha cada vegada més catalans que volen la independència. Això és un fet. I si entenem que comprendre permet anticipar, arribarem a acceptar que la realitat de les nostres obligades relacions amb l'Estat no poden tenir futur. Precisament per les aberrants certeses (que massa sovint s'obvien) com les que evidencien l'espoli de recursos econòmics via balances fiscals. Com la manca real de voluntat política al fer promeses aparentment serioses que sempre, invariablement, han acabat amb enganys, subterfugis i jocs de mans administratius com són, per exemple, les partides pressupostades oficialment i mai dotades econòmicament. Una burla flagrant de les moltes que ens poden fer comprendre quina és la injustícia sota la qual hem de viure i entomar sense més. Sense més? Doncs no; això s'ha d'acabar i la independència és l'única via legítima, legal (si volen) i possible que té Catalunya i tots els catalans. O això, o seguir entomant la vergonya indignant i insuportable de patir les conseqüències de l'esport que practica l'Estat (nacional) espanyol en contra de Catalunya i de tots els catalans. Fotre els catalans, sense cap distinció, forma part mental de la seva íntima realització i la de tots els poders que se'n nodreixen generosament de forma sempre legal, és clar. Ara ja més que clar, per sort i esperança nostra.

Més per comprendre

Ignoro per quina trista raó estem patint tant l'efecte focus, que és aquell de ser vistos sense que vegem res. Continuarà...