Segona finestra oberta a la cultura

per Albert Claramont

Firmes NT

Segona finestra oberta a la cultura
Segona finestra oberta a la cultura | Marcos Paixao on Unsplash

Segons Hans Magnus Enzensberger, "la indústria de la cultura propel·leix la sobreproducció, la transacció ràpida, i l'obsolescència precoç". 

La individualització a través del disseny i el valor afegit aportat per les persones creatives augmenten, junt amb la internacionalització i els mitjans tecnològics actuals, la possibilitat de comercialització d'un producte. I no oblidem que la cultura i les seves obres són un producte, que impregnen tots els vessants: la publicitat, els sectors dinàmics com l'automòbil o el vitivinícola, la moda i els seus derivats…

El treball (o la seva manca, malauradament) han portat grans sectors de la població a buscar o demanar activitats de lleure que puguin satisfer les seves necessitats reals o imaginàries. L'augment del temps lliure ha portat amplis sectors econòmics a buscar falses cultures de l'entreteniment per persistir en l'aculturització social, oferint allò que ja els clàssics havien ofert a la Roma antiga en forma de panem et circenses. I els grans conglomerats empresarials i mediàtics malden per encofurnar la gent en sofàs cada cop més còmodes, davant de televisors cada cop més grans i sofisticats, i l'allau de cases d'apostes, buidor musicalitzada, masclisme de voyeurs, desinformació ferotge i molts concursos i GH.

Parlaríem, dins de les demandes, de grans espectacles –esportius o culturals– el consum de cultura i el turisme. I aquí cal tenir, evidentment, la possibilitat econòmica d'accedir a les activitats i el plantejament personal, sigui a l'edat que sigui, de formar-se, provar, investigar i crear. Perquè el més important, per a mi, és que tothom dins les seves possibilitats canviants sigui subjecte actiu, i pugui llançar-se al buit del paper o la tela en blanc.

L'activitat cultural crea, a les ciutats, encara a les petites com la nostra, plusvàlues en termes també d'imatge i projecció nacional i internacional. Els grans esdeveniments culturals, l'existència d'equipaments singulars amb personalitat pròpia, la presència d'individus o col·lectius creatius d'ampli ressò, l'empenta de la tradició local en punts destacats del folklore, o la fortalesa d'un sector en concret –teatre, còmic, audiovisual, món editorial o arts plàstiques–, actuen com el millor ambaixador de la ciutat i dels pobles.

A això i en el capítol d'altres plusvàlues, afegim-hi la consolidació dels sentiments positius de ciutadania, aquell sa orgull local, sobretot quan les necessàries transformacions, reformes i revitalitzacions que fan als llocs ser un punt en el mapa, quan tots aquests canvis profunds que s'anaven preparant en el temps són duts a terme amb la creació d'un ampli consens ciutadà.

La creació d'aquest sentiment i orgull de lloc, ajuda al manteniment físic de les infraestructures i accions culturals alhora que augmenta la participació ciutadana, i cal dir clarament que qualsevol ciutadà orgullós del seu lloc de naixença o residència serà el millor ambaixador de casa seva, sigui fora quan visita altres llocs, o sigui a casa nostra amb els visitants.

I això, com tota política cultural, no pot ser motiu d'improvisació, no pot ser un simple "retalla i enganxa" d'altres experiències i tampoc no pot ser producte d'un desgavell per no comptar amb les eines adequades. Ni de mirar-se el melic de l'èxit o esperar a omplir butaques abans de saber què oferim al públic. I les eines més adequades solen ser les persones, els tècnics, els artistes, els activistes i els somniadors. I planificar i organitzar, bastir la casa de la Cultura des de baix, aprenent, que és una cosa que fem o hauríem de fer a diari, escoltant tothom i tothora.

Estem en aquest estadi? Ho podrem analitzar?

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article