DR. JOSEP M. SOLÉ - EAP TÀRREGA

El fet de roncar per si sol no es considera una malaltia, tot i que pot ocasionar problemes de parella o molestar als veïns, però aquests roncs s'han de prendre seriosament quan van acompanyats per interrupcions de la respiració d'una durada superior als 10 segons, anomenades apnees, o sigui pauses respiratòries produïdes com a conseqüència de l'obstrucció parcial (hipopnea) o completa (apnea) de la via aèria superior de més de 10 segons de durada, en nombre de 10 o més cada hora.

El 70% dels homes ronquen i un 50% de les dones també, després de la menopausa.
Només ronquem quan dormim perquè de dia tenim estímuls que fan que mantinguem el to muscular de les vies respiratòries. La regulació de la ventilació és diferent quan estem desperts o dormint. 

Quan dormim es relaxen tots els músculs de la gola i el tub es fa més petit, l'aire que hi passa fa més fricció i per això es ronca. També ho afavoreix: 

• La presència d'obesitat en l'home que fa que el greix també s'acumuli al coll i fa més estret el tub respiratori.
• L'alcohol i les pastilles per dormir. Moltes són relaxants específics de la via respiratòria i fan que es faci més estreta.
• La postura en què es dorm també és causa de roncar, sobretot panxa enlaire, per un fet gravitatori ja que el pes sobre el coll és més gran que no pas si s'està de costat. 
• També hi ha un altre factor que pot provocar el ronc i que no podem canviar, com és la configuració de la cara, i que tal com es posiciona la mandíbula la via respiratòria té un calibre o un altre. Això és genètic, d'aquí ve allò que "ja roncava el pare". 

La síndrome d'apnea obstructiva del son és una patologia respiratòria que impedeix que la persona descansi durant la nit, i parlem de síndrome d'apnea-hipopnea del son (SAHS) quan es produeix un índex d'apnees-hipopnees (IAH) superior a 5 juntament amb excessiva somnolència diürna no explicada per altres causes. L'apnea obstructiva del son és un trastorn crònic que es caracteritza per episodis recurrents de bloqueig de la via aèria superior durant el son. Afecta entre el 5% i el 14% d'adults de 30 a 70 anys, majoritàriament en els homes.
L'apnea seria una obstrucció màxima de la via respiratòria. El que ho provoca són els mateixos factors que fan que la persona ronqui. "Per fer apnees has de ser roncador, si no, no en faràs, ara bé, no tots els roncadors acaben fent apnees."

Símptomes més importants de l'apnea: somnolència diürna, descans no reparador, sequedat a la boca, sudoració, mal de cap matiner, disminució de la concentració i memòria.

L'apnea del son implica una disminució de l'entrada d'oxigen (hipòxia) durant el son. Per tal de contrarestar aquesta falta d'oxigen el cervell reacciona causant un microdespertar, anomenat arousal, que reactiva els músculs de la via aèria superior i permet el pas de l'aire (reoxigenació).

Aquests cicles d'hipòxia-reoxigenació produeixen un estrès a nivell del sistema circulatori i fan que augmenti el risc de malalties cardiovasculars, hipertensives, neoplàsies, metabòliques, cerebrovasculars i, en últim terme, el risc de mort. Al mateix temps, els arousals impedeixen un bon descans, produeixen sensació de fatiga i de somnolència diürna excessiva, la qual cosa s'associa a un augment de la taxa d'accidentabilitat vial al conduir i a una pitjor qualitat de vida.
En la detecció de l'apnea juga un paper important la parella del pacient, ja que ell gairebé mai és conscient del seu problema. La parella detecta els roncs forts, canvis freqüents de la posició del pacient i parades de la respiració que acaben amb un ronc més fort que els habituals.

La polisomnografia (PSG) del son és la tècnica que s'utilitza per al diagnòstic i consisteix en el registre simultani de variables neurofisiològiques i cardiorespiratòries que permeten avaluar la quantitat i la qualitat del son, i ens indicarà l'índex d'apnees-hipopnees (IAH). Un IAH > 5 amb roncs i/o apnees presenciades o uns altres símptomes relacionats amb la malaltia no explicats per altres causes confirmen el diagnòstic de SAHS.

L'examen es fa durant la nit, de tal manera que es puguin estudiar els patrons de son i es registra la freqüència cardíaca i la respiratòria amb uns elèctrodes quan s'està despert (amb els ulls tancats) i durant el son. En l'examen es mesura la quantitat de temps que es triga a quedar-se adormit, igual que el temps que es triga per entrar en el son. S'anotarà qualsevol canvi en la freqüència cardíaca o respiratòria. L'examen registrarà la quantitat de vegades que no es respira o que gairebé es deixa de respirar.

Una apnea lleu i els roncs excessius es poden tractar amb un aparell bucal MAD (sigles en anglès) que el pacient es posa per dormir. Aquest aparell manté la mandíbula endavant i la via respiratòria oberta. Hi ha molts tipus de MAD. La majoria són fets de plàstic dur, cobreixen les dents superiors i inferiors i estan dissenyats per donar comoditat al pacient mentre dorm.
Aquests aparells els fan i els col·loquen els dentistes després de fer un motlle de la boca. Quan està fet cal fer un ajustament de l'aparell per tenir el millor benefici i comoditat per al pacient.

Els casos ja diagnosticats de síndrome d'apnea-hipopnea del son (SAHS) se solen tractar amb un aparell anomenat CPAP (sigles en anglès) que es posa el pacient a la nit mentre es dorm. És un aparell que mitjançant una mascareta nasal transmet una pressió contínua a les vies aèries impedint que aquestes es col·lapsin i, per tant, ajudar a descansar.

Per una banda, s'ha demostrat que l'ús de la CPAP d'almenys 4 h/nit augmenta la qualitat de vida i disminueix la pressió arterial en certs casos d'hipertensos. Per tant, l'apnea del son és un trastorn heterogeni i l'ús de la CPAP no és igual d'efectiu en tots els pacients. 

Actualment, a Catalunya hi ha 70.000 persones, un 1% de la població, que dormen amb aquest aparell. A Lleida, 3.500 persones.