Els carrers de la ciutat, especialment si són arbrats, són matèria sensible tant per als analistes d'ànims com per als poetes de la temàtica quotidiana. Si això passa regularment en èpoques de melangia, el caldo de cultiu s'intensifica en dies de tardor. Sovint llavors em visiten fugaçment uns versos hipnòtics de Mario Benedetti. Al poema 'Elegir mi paisaje' ens explica que, si en pogués triar un, directament robaria el seu carrer, del qual "sap amb estricta nostàlgia el número i el nom dels seus seixanta arbres".

Aquests dies de tardor, la ciutat de Tàrrega explota amb total desimboltura els encants del seus paisatges enjardinats. La urbanització treu rendiment dels tons marronosos i verds trencats, mentre les fulles caigudes sembren els paviments de formigó i llambordins d'una fràgil capa vegetal. Tots els escocells dels arbres, per misèrrims que els hagin deixat ser, brollen de males herbes i supuren tot de vida. Malgrat els esforços podadors de les brigades municipals o dels jardiners contractats, encara podem observar la major part de l'arbrat amb el caduc vestit de la tardor.

Us proposo que passegeu pels parcs o per les places amb arbres, com el carrer Rosa Sensat, prop del col·legi Jacint Verdaguer, i així gaudiu dels efímers colors i textures abans que la civilització arribi amb unes bones pinces de podar. Aprofiteu els paisatges abans que les brigades desbrossin i emmudeixin tanta cridòria. Fins i tot quan un condueix distret per la ronda que fa el tomb al poliesportiu i les piscines, tot gaudint d'aquella via tenyida de violeta, un s'adona de la funció importantíssima de la vegetació en l'espai públic: ordena, fa ombra, dóna calidesa i, en determinats moments, ajuda a configurar un ambient adient per cuinar els propis records. Contribueix, definitivament, a crear llocs.

A 'Un puente sobre el Drina' d'Ivo Andric, magnífica novel·la sobre la construcció i la vida d'un pont a l'antiga Iugoslàvia, s'entén molt bé com els diferents pobles i civilitzacions tracten l'espai públic. En aquesta zona de frontera entre els imperis austrohongarès i otomà es veu com, quan els austríacs recuperen el control de la ciutat, el primer que fan és escombrar i recollir les fulles dels arbres. Amb això escenifiquen que volen una via pública neta i meticulosa, però juntament amb les fulles, l'autor també ens mostra com escombren gran part de la nostàlgia, que sempre és més desordenada.