Diu Wolf van Eckhardt, al seu 'The Arts and City Planning', editat a New York el 1980:

"La planificació cultural efectiva [...] compromet totes les arts –l'art de l'arquitectura, l'art del disseny urbà, l'art de guanyar suport comunitari, l'art de la planificació del transport i l'art de dominar les dinàmiques de desenvolupament econòmic. No és un treball per a diletants". 

Afegiríem que tampoc ho és per a polítics que volen fer de programadors. I aquest treball, caldria emmarcar-lo en: a) les indústries culturals i la seva producció, b) les arts i la política cultural, i la vida i la cultura de cada població.

Hem vist durant anys la incorporació d'equipaments culturals en programes de renovació i reconversió d'edificis o barris. Però també hem comprovat un cert malbaratament de recursos de tot tipus en l'adquisició i adaptació d'aquests edificis, molt sovint singulars o dipositaris del nostre passat col·lectiu industrial, que han acabat sent allò que la gent del món cultural en diem sarcòfags per a les mòmies. Tenir un espai, un lloc on encabir projectes, no vol dir que en tinguin els gestors culturals, molt sovint més preocupats per inauguracions estel·lars, que és fotografiable i els sembla allò perdurable.

El factor cultural i el seu impacte són tan grans que, en una enquesta nacional anglesa, els gerents empresarials situaren la cultura com el segon aspecte més important de les seves decisions de relocalització. Benvingudes serien a Ponent aquestes arribades d'emprenedors!
Les autoritats culturals han de preveure el risc de museïtzació o de transformació dels espais en parcs temàtics. En definitiva, la cultura ha de ser molt més que un aparador i, tot i que ha de reflectir el passat cultural i social de cada lloc, també ho ha de fer del present i les seves ambicions. Ni voler ser el que no s'és, ni perdre oportunitats. No congelar, tampoc, la imatge en una data o uns edificis d'unes èpoques determinades. Fa poc, després de la nostra Fira del Teatre, un articulista assenyalava que França ens havia salvat la Fira, a causa de la important participació a casa nostra. Tenia una part de raó i sovint pot passar que el desig d'oferir grans propostes ofegui els anhels de bona part de la població per manca de possibilitats.

Un dels actuals enfocaments és el d'imatge i consum. Quan aquest és el que mana, ens trobem que s'utilitza per als objectius següents:

A) Desenvolupament de programes de grans esdeveniments.

B) Consolidar o desenvolupar el turisme i l'economia nocturna d'oci, gastronomia, etc.

C) Encoratjar el comerç al detall que malda per sobreviure, i la relocalització de noves empreses.

D) Crear símbol, segell, marca de ciutat.

A ciutats com Glasgow, ja al 1991 quan fou Ciutat Europea de la Cultura, es produïren reaccions adverses, ja que la població ho va viure i veure com gentrificació i iuppificació. El glamur o la marca no es creen de la nit al dia, i més aviat és allà on hi ha producció cultural real, autòctona i diferenciada, sobretot diferenciada, és allà, repeteixo, on té possibilitats de créixer, madurar i esclatar, la cultura. I de mantenir-se.

És necessari trobar un equilibri en diversos fronts: entre l'espectacle d'alta qualitat que importem quan calgui perquè no en tenim de propi, i l'espectacle de qualitat i de producció local o regional. També entre l'oferta de cara a l'exterior i la promoció dels talents locals, ja que de vegades el màrqueting de les estrelles locals no ha de ser un tancament, sinó al contrari, és imperiós ampliar la base de les estrelles per desenvolupar un bon teixit productiu. 

Les activitats basades sobretot en el consum són efímeres, perquè són les de la immediatesa del nostre món actual, farcit de xats per comunicar individus, que ens aïllen encara més de la societat. Són, a més, producte de campanyes o cicles i, per tant, no sols deslligades de la realitat de cada lloc, sinó estandarditzades: alguns centres de poblacions semblen clons de franquícies d'altres ciutats. Qui hagi vist una obra important a Barcelona difícilment repetirà a Tàrrega; en canvi, qualsevol bona producció autòctona, ben projectada i amb suports, pot assaltar els palaus d'hivern d'on sigui. Les activitats, les polítiques que es basen més en la producció, són menys visibles –per això sovint són menystingudes per les administracions massa protagonistes– però són les que, a llarg termini, proporcionen la font de la innovació, i fan que les ciutats més creatives es mantinguin en el mapa per més temps.
Com fer-ho, com possibilitar-ho? Espero que puguem seguir-ne parlant des d'aquesta finestra.