En plena “celebració” de l’anomenat Dia de la Hispanitat, ens proposem escriure sobre l’assassinat perpetrat al president Lluís Companys, ara fa 85 anys. Sorprèn (o potser no) que a l’estat castellà en ple segle XXI encara se segueixi celebrant el que sense cap mena de dubte representa el que va significar un dels majors genocidis de la història. 

El feixisme castellà va dissenyar aquesta “festa” com un recurs ideològic per anar contra la Segona República i la democràcia, en la primera meitat del segle XX. El franquisme va voler fer creure que la data del 12 d’octubre era per celebrar el descobriment del nou continent americà. Res més lluny de la realitat, en el fons s’intentava amagar el daltabaix que va significar la pèrdua de les províncies americanes per part de l’imperialisme castellà. 

Tanmateix a banda de la massacre genocida americana, durant els quaranta anys de franquisme, aquí a l’estat castellà es produïren milers d’assassinats governamentals amb total impunitat. Els “judicis” sumaríssims (procediments judicials militars) portats a terme en aquest període, es calculen en centenars de milers de consells de guerra a tot l’estat, amb el resultat dels quals s’executaren desenes de milers de persones.

A casa nostra van ser prop de 4.000 els ciutadans assassinats per aquest procediment, tots ells dignes de recordar. Amb tot, per la proximitat de la data i la figura política del cas, volem retre un homenatge al que fou el 123è president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, l’únic president de govern elegit democràticament que va morir executat a mans de la dictadura franquista. 

Exiliat a França acabada la guerra civil i un cop el nazisme alemany va conquerir aquell país, va ser detingut per la policia militar alemanya (la Wehrmacht) i entregat als feixistes castellans. Després d’un consell de guerra sumaríssim sense cap garantia processal, va ser condemnat a mort i afusellat a dos quarts de set de la matinada del 15 d’octubre de 1940, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. El seu darrer crit: “Per Catalunya!”.