“Germans de Catalunya,
germans del Rosselló,
de València i Mallorca,
som terra de saó.
Cridem en nostra parla:
Visca nostra nació.”

Fragment de “l’Himne a la nostra parla”. 
Àngel Guimerà 

Com a preàmbul a aquesta sèrie d’escrits sobre el catalanisme a Tàrrega, cal dir que bona part del contingut es basa en la gran obra d’investigació i de recerca de l’enyorat company i historiador de Maldà Joaquim Capdevila i Capdevila Tàrrega (1898-1923): societat, política i imaginari (1). La meva tasca ha estat, doncs, la de sintetitzar, contextualitzar i resumir amb una voluntat divulgativa la documentació i els fets històrics investigats pel Quim que, per la seva transcendència, considero que han de ser coneguts per tothom.

A partir d’avui, aniré desgranant el paper que, individualment i col·lectivament, tingué la societat targarina en el moviment de recuperació nacional i cultural de Catalunya, conegut com “la Renaixença”. El moviment prengué volada arreu del país durant el darrer quart del segle XIX, excepte a les comarques de Lleida, que foren les més refractàries a la seva propagació. Lleida ciutat i Tàrrega van ser les poblacions on tingué més bona acollida. 

El setembre de l’any 1899 es va celebrar un aplec catalanista a Tàrrega, on assistí el cap de colla i líder del moviment, Àngel Guimerà, amb bona part de la junta de l’entitat patriòtica Unió Catalanista. Els discursos pronunciats durant l’acte contra els cacics de la ciutat, no van agradar a Enric de Càrcer, qui ho va denunciar al nou governador civil de Lleida, José Martos O’Neale, acabat d’arribar de les Filipines, amb l’etiqueta d’haver estat el darrer governador general de la colònia espanyola. Els encausats i denunciats per l’acte catalanista, escollits aleatòriament per “una colla de castellans que’s passejant per aquí”, acaba amb multes pels missatges dels ponents “augurando la independencia de Cataluña”, i la condemna a presó contra l’orador Mossèn Cardona. (1)

Després de l’aplec de Tàrrega, el governador civil inicià una campanya de repressió contra el catalanisme, que tingué com a conseqüència una àmplia adhesió de personalitats, entitats i institucions de ponent a la causa. Al cap de pocs mesos, el febrer del 1900, es convoca l’Aplec Catalanista de Lleida, que desborda les previsions d’assistència. El mateix governador José Martos O’Neale denuncia que els vagons dels trens que van cap a l’aplec de Lleida exhibeixen rètols en què es podia llegir: “Independència” i “Llibertat”. L’any 1900 és l’any de la consolidació del catalanisme a les terres de Lleida. (2) 

La recuperació cultural i nacional del nostre poble, al darrer quart del segle XIX, fou possible gràcies a la voluntat i el treball d’unes persones que es van posar al servei de la causa del catalanisme. D’entre totes elles, n’hi hagué una que fou cabdal per a la recuperació de la consciència nacional. Fou l’il·lustre patriarca de les lletres catalanes Àngel Guimerà. 

Àngel Guimerà i Jorge, nascut a Santa Cruz de Tenerife i de llengua materna castellana, va venir a Catalunya als nou anys d’edat. Al cap d’un temps, va decidir fer seva la llengua del país i esdevingué el màxim exponent de la renaixença literària del català. Ell mateix es definia com un “convers a la llengua catalana” i que ho feia perquè “l’ànima és meva, indiscutiblement personal, absolutament inalienable”. (2)

És durant aquesta etapa d’adaptació al país i d’aprenentatge de la llengua quan coneix al col·legi dels escolapis de Barcelona un company de qui seria amic íntim la resta de la seva vida: en Francesc Clua i Anglès, que esdevindria un prohom destacat del catalanisme targarí, quan s’estableix a Tàrrega i es casa amb la filla del notari Terés. (1)

L’any 1870 Àngel Guimerà participa en la creació de Jove Catalunya, la primera entitat política catalanista, i amb altres joves funda la revista cultural La Gramalla, precursora de La Renaixença, escrita exclusivament en català, i que fou la base del renaixement cultural i nacional del país. Al mateix temps, l’obra literària poètica i teatral de Guimerà assoleix un èxit popular aclaparador. Mar i cel, estrenada l’any 1888, fou traduïda a vuit idiomes. (2)

Àngel Guimerà fou Mestre en Gay Saber, president de la Unió Catalanista, de la Lliga de Catalunya, de l’Ateneu Barcelonès, de l’entitat Nostra parla, director de La Renaixença i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. En la reivindicació i difusió del catalanisme, va comptar amb el suport incondicional de dos grans targarins més, en Francesc d’Assís Bergadà Reñé, que assisteix com a delegat de Tàrrega a les assemblees de Unió Catalanista de 1892 a Manresa i de 1893 a Reus, i en Francesc Serés i Plana, nascut a Cervera i establert a Tàrrega, que serà el fundador de la Unió Catalanista a Tàrrega i home de confiança d’Àngel Guimerà a les comarques de Ponent.

Parlarem d’ells en els propers escrits.

(1) ‘Tàrrega, (1898-1923): societat política i imaginari’. Quim Capdevila i Capdevila. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (2008).
(2) ‘Àngel Guimerà, creador i apòstol’. Miracle, Josep, Biblioteca Serra d’Or. Abadia de Montserrat, 1990.