La perversitat de Castella no té límits i ja ho va deixar demostrat de manera palmària en els seus orígens com a nació imperialista. Sense voler entrar dins del llarg període anomenat de la Reconquesta (dels segles VIII al XV), quan els cristians aconseguiren expulsar els musulmans de la península Ibèrica, fou en aquest moment (segle XV) quan amb la unió dels regnes de Castella i Aragó fruit de les esposalles entre Isabel I de Castella i Fernando II d’Aragó (Reis Catòlics) juntament amb les conquestes de la resta de regnes de la Península, es constitueix el que coneixem falsament com Espanya. Es va unificar la política exterior, la hisenda real i l’exèrcit, però respectant els furs i privilegis dels seus regnes. 

Tot i la coincidència geogràfica (que no social), és important diferenciar la Monarquia hispànica existent fins al segle XVIII de l’estat nació iniciat a partir de la unió política promoguda pels Decrets de Nova Planta de Felip V, quan van ser literalment escombrats tots els furs històrics establerts. La Constitució de Cadis de 1812 (La Pepa) va acabar de reblar el clau, essent la norma fonamental de la Monarquia espanyola.   

A partir d’aquí l’invent “Espanya”, per propi interès de les seves arrels castellanes, ha anat imposant aquest terme en totes les seves expressions socials i quotidianes. Només heu de voltar pel lloc que vulgueu del territori peninsular (exceptuant Portugal i Andorra), per trobar vocables referenciats a Espanya. Tot, absolutament tot és espanyol: cultura espanyola, exèrcit espanyol, selecció espanyola, tribunals espanyols, economia espanyola, banca espanyola, etc.

El que ja representa una insolència descomunal és el tractament que en fan de la llengua castellana. És tant el deliri que tenen els castellans d’imposar la definició espanyola, que no tenen manies a dir que la llengua que parlen és espanyola, creant descaradament la Real Academia de la Lengua Española. 

Doncs no, tot és castellà. Si haguessin estat valents, quan van expandir-se imperialment per la península, haurien d’haver conservat el seu nom (Castella) en comptes d’inventar-se “Espanya”.