La infància i joventut són kuwaitianes, allà té els amics i magnífics records, però se sent palestí de cap a peus. Per circumstàncies de la vida, la major part de la família viu a Jordània, però per poc que pugui, li agrada recórrer el seu país de naixement. Allà va néixer i allà va viure els seus dos anys primers, que el marcarien per sempre més. Casat amb una catalana, de qui després es divorciaria, té dos fills. S’ha espavilat per treure’s estudis de traductor, que és la seva ocupació actual. Confesso que després d’estar a l’escolta dels seus raonaments, arribo a la conclusió que hi ha causes que mereixen ser ateses amb les orelles ben obertes. La seva dona d’ara és marroquina. 

Neixo a Silat ad-Dhahr, un poble de Cisjordània d’uns 2.200 habitants, dedicat principalment a l’agricultura de regadiu, però també n’hi ha de secà. Hi ha granges de vedells, ovelles, l’apicultura té molta acceptació per la producció de mel, es fa tot tipus de formatge, llet... A la meva mare no li agradava l’agricultura ni la ramaderia i el meu pare va decidir fer el pas cap a Kuwait a la recerca de millors condicions de vida. Tant pare com mare són fills d’aquest poble, com jo. Quan emigrem cap al Kuwait jo tinc dos anys. Era el país del golf Pèrsic que oferia millors perspectives, el més modern de tota la zona, el més civilitzat. Passo la meva infància i la meva joventut a la capital, al-Kuwait, amb bons records, fins als 18 anys, en què acabo el batxillerat i vinc a Espanya. Va ser llavors quan amb el meu amic de tota la vida vam decidir anar a estudiar a l’estranger i vam fer cap a Barcelona, on estudiaria per aparellador. Des del primer moment Barcelona és una ciutat que em captiva. 

Segueix aquest afecte, encara?

L’aprecio molt! No la canvio per cap més altra ciutat del món, la veritat. Hi he viscut molts anys, m’agrada, i encara ara que visc aquí, els caps de setmana els acostumo a passar allà, a Barcelona. El meu amic, després de quatre anys, se’n va tornar a Kuwait i actualment viu a Jordània. Jo també hi vaig anar a Kuwait, però va ser envaït i annexionat per l'Iraq. Quan se’n va alliberar, la vida es va convertir en quasi impossible i ens en vam anar a Jordània. És un país on no m’hi he trobat mai bé, no em facis dir per què, no ho sé. La majoria de palestins tenim el passaport jordà, però que no m’hi busquin. Sento enyorança de Barcelona i hi tornem tots quatre, amb la dona i els dos fills. 

Els primers anys aquí són difícils?

Ho vam passar malament, sí. Va ser difícil trobar treball, i me’n vaig sortir comprant un camió. La compra del camió em va ofegar econòmicament. A fi d’alimentar els fills, la meva dona i jo passàvem dies sense menjar, restringits únicament a allò més indispensable. Després vaig acceptar un treball a la Cooperativa de Guissona i durant anys he viscut a Cervera. Quan he conegut Tàrrega he vingut a viure aquí perquè m’agrada més, la veig més urbanita i té una activitat ciutadana que aprecio. 

Podeu llegir el reportatge complet aquí