Josep Casaseca Pijuan i Josep Llobet Queralt són dos targarins de 90 anys amb qui vam conversar fa uns dies i avui encetem una nova secció a ‘Nova Tàrrega’ denominada ‘La veu de l’experiència’ amb l’objectiu de descobrir com era la ciutat en el passat i com n’han viscut l’evolució els veïns a partir de les seves vivències. 

Quin record d’infantesa tenen de la ciutat?

Casaseca – Era molt diferent, tot era més familiar, tots ens coneixíem. Al Pati jugàvem a boles i a argiles (amb capses de mistos) i a les eres, que a l’hivern quedaven inutilitzades, jugàvem a futbol. Els diumenges si tenies més de 14 anys et deixaven entrar a ballar a la Unió, una sala de ball que estava ubicada al carrer d’Alonso Martínez, on hi ha la farmàcia Robinat. El dia que jo ja tenia l’edat per poder accedir-hi s’hi va posar foc, i a partir de llavors anàvem a ballar a La Granja, on feien unes berbenes fenomenals amb les millors orquestres d’arreu. El carrer d’Alonso Martínez era molt transitat, hi havia tant l’estació de tren com l’estació d’autobusos. 

I de la guerra?

Llobet – Nosaltres també vam viure tota la guerra. Quan va esclatar la guerra jo tenia 5 anys i recordo que a l’església tiraven tots els sants a terra. La ciutat va patir el primer bombardeig el 5 d’abril de 1938 i aquell mateix any n’hi va haver cinc més, entre els mesos de novembre i desembre. Quan es va produir el primer bombardeig estava jugant a baix al riu, al Reguer, i les bombes van afectar la zona del Cor de Maria, i el segon bombardeig va afectar la barriada on vivia. En aquell moment estava dins a casa, sentia com xiulaven, queien i explotaven les bombes. Ens trobàvem en un estable amb dues sortides perquè ens van recomanar que ens poséssim a un lloc on poguéssim sortir si en cas s’ensorrava l’edifici, allí érem tres famílies. En un celler hi havia 21 persones refugiades, amb un bombardeig, la casa es va ensorrar i no es van poder salvar. 

Podeu llegir el reportatge sencer aquí