ÀNGELS CASTRO ORTS - ANC TÀRREGA 

Divendres, 18/02, hi havia una crida a manifestar-nos per ElsVolemACasa a la plaça Major de Tàrrega. M’hi acosto. Gairebé ensopego amb uns nanos (8-9 anys) que anaven amb uns fulls demanant signatures de suport. Pregunto per què fan allò i m’expliquen que al seu company de classe el fan anar a una altra escola a Lleida; que és el seu amic; que no entenen per què ja no va amb ells a classe; que se senten malament perquè tres germans han hagut de deixar casa seva; que els han separat del seu pare.

La meva ment, adulta i vella, vol anar més enllà. Els demano què més hi ha, com se senten, què els mou a fer tot allò. Ho sentim, em diuen, ara hem d’agafar les pancartes per a començar la manifestació. Mentre marxen em diuen: Els volem a la nostra escola, diu un. A la nostra classe, un altre. Som amics, diuen. Ara estan en un internat, separats del seu pare! Estan sols i els volem amb nosaltres, a la nostra escola! Mentre s’allunyen per agafar pancartes.

Porten un cor blau penjat dels seus anoracs. Els pregunto on puc tenir un cor com el seu. No, el cor només és per als nens, tu tens un llaç si vols. Eps! Em diu un, els cors els hem fet a casa! Se li il·luminen els ulls d’orgull. I tu hi has ajudat? Pregunto. Sí, alguns els he retallat jo.

I tots hauríem de tenir aquest cor que ells tenen. Solidari, ple d’amor sense crítica, sincer, il·lusionant. Com els hi brillen els ulls! Quina espurna de futur!
Aneu a la tele, li dic a una mare! Ui... em diu, DGAIA és ERC i ens han vetat a TV3!

I em quedo palplantada, esmaperduda. Camino darrere les pancartes, els crits reivindicatius, els nanos, tota la corrua de persones donant-los suport.

Àngels, he signat, em diu un. Jo també, em diu un altre. Hem signat, em diu una parella.

I m’imagino aquest pare separat dels seus fills durant més de tres mesos per una absurditat de la DGAIA. Dic absurditat per a ser políticament correcta. És una aberració.