Aquest 2022 serà el decisiu?
Independentisme
EXPECTANTS AMB LA TAULA DE DIÀLEG
Com qui no vol la cosa i quasi sense adonar-nos, ja estem immersos en un nou any. Vagi doncs pel davant, els millors desitjos per aquest 2022. De fet avui, el contingut de l'article segurament anirà més en la línia dels desitjos i les expectatives creades vers ells.
És de ple domini públic que a l'inici d'un nou any, la majoria de ciutadans ens omplim de bons propòsits a desenvolupar al llarg del període: que si una millor dieta alimentària; que si deixar de fumar; que si fer més activitat física... En fi, sempre amb la finalitat de poder millorar la nostra qualitat de vida.
Per a l'entorn independentista, passa tres quarts del mateix: comença un any i cal renovar les nostres esperances, de cara a la consecució d'una Catalunya lliure del jou imperialista de l'Estat espanyol.
La situació actual de l'independentisme polític, però, barra el pas a una natural renovació de les nostres il·lusions. Les conegudes discrepàncies entre les forces polítiques independentistes que ens haurien de portar a l'objectiu final, no deixen massa espai per l'optimisme. Segons el panorama institucional, els partits sobiranistes amb representació parlamentària (ERC, JxCaT i CUP) no donen mostres cap d'ells de tenir una idea clara de com podem portar a bon port la nau de la llibertat.
ERC, actualment el partit amb més pes polític governamental tant dins del Govern (presidència) com en l'hemicicle parlamentari, basa tota la seva estratègia en una mal anomenada taula de diàleg que en el millor dels casos no passarà d'això: un autèntic diàleg de sords. Si l'Estat espanyol tingués voluntat de cercar solucions polítiques al greu problema territorial que li planteja la societat catalana, hauria acceptat una "taula de negociació", que tot i aquest canvi importat i substancial d'enfocament, continuaria mancat de garanties reals de donar resultats satisfactoris de solució. Vull deixar clar pel que fa al citat problema territorial, que des del meu punt de vista, aquest depassa necessàriament del cas català. L'Estat espanyol té un problema territorial estructural ja des de la seva "forçada" creació. Els costos d'una nació de nacions són una càrrega insostenible en el temps. En tenim un exemple prou significatiu: la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) tot i ser un Estat Federal, va desaparèixer el 1991 fruit d'un col·lapse econòmic d'insalvable solució.
JxCat tampoc sembla tenir les idees prou clares. Tot i verbalitzar la seva defensa del mandat popular de l'1 d'octubre de 2017, s'ha avingut a entrar en un Govern on la seva trajectòria a hores d'ara no va més enllà de ser un simple gestor d'una autonomia intervinguda i sotmesa. Fa la impressió com si estiguessin en un "qui dia passa, any empeny", a l'espera del fracàs de la infèrtil taula de diàleg (JxCat no hi creu).
Les CUP, com ja s'ha dit alguna vegada, fan de CUP. Són uns aferrissats defensors de la Independència de Catalunya, però mai s'han volgut comprometre a agafar responsabilitats de govern per intentar treballar per aconseguir-la. No volen sortir d'una zona de confort que els permet una certa flexibilitat davant de cada tema. Ells també estan pendents del fracàs de la taula de diàleg (tampoc hi creuen).
Com veiem, aquest 2022 girarà tot a l'entorn de la "taula".
Tots no poden posseir això encara que treballin des dels 16 anys.
Les vicissituds de vegades venen i de vegades una o un les provoca, com viure a crèdit, viure sense ofici ni benefici, tot Living la vida loca.
Hi ha gent que fa de Presley Elvis i d'altra que mou la pelvis, per cobrar ginkant.
També hi ha molts càrrecs que ràpidament ho entendrà: a la taual del Bernat qui no hi entra no es comptat.
Dels alts càrrecs, ep, jo no he dit polítics, n'hi ha un llibre molt il·lustratiu: Economia del separatismo catalán d'en Ferran Brunet.
Tot és allargar el xiclet i anar cobrant. Retallant per a qui. Privatizant per allà. Ho deu saber molt bé Sr. Pinto, que on diu que hi viu no tenen cap Estat del Benestar. que per dolent que sigui aquí és milllor que el seu que ha adoptar voluntàriament al marxar de Tàrrega o de Catalunya o d'Espanya.
Veig que de moment llevat jo ningú li respon, vol dir que no interessa el que va escriure fa uns mesos. Suposo que el que jo dic tampoc suscitarà cap mena d'entusiasme.
Carpe Diem on viu, ja que la vida és única com la mort, aquí "la cosa" està fumuda, ara més que mai, fins i tot crec que aviat el default és proper, si més no el que diuen els economistes,
Bona tarda, des de l'estranger sent un català nascut a Barcelona i que vaig viure a la meravellosa ciutat de Tarrega per 10 anys, mai he pogut comprendre la il·lusió de voler una Catalunya Independent de l'Estat Espanyol, sigui dit per part meva amb tot respecte als qui professen les idees d´una Independència.
Si totes les persones de Catalunya fossin independents econòmicament i cada posseís cases, apartaments, cotxes motos i un bon compte corrent amb 500.000 euros de saldo, si seria possible iniciar o intentar una independència econòmica i geopolitica, però quan en un poble o en una ciutat es passen vicissituds econòmiques, cal enfocar-se en el desenvolupament personal, econòmic, intel·lectual per créixer i no tenir com a fixació principal una teòrica independència.
No sóc ni d'esquerres ni de Dretes, sempre m'afergo a matrius de costos empresarials i personals, si un projecte és viable econòmicament ( sigui politico, empresarial , personal etc) i ha donat a la seva actuar resultats positius es pot seguir desenvolupant amb una base economica amplia , però si la societat civil que conforma la idea o concepte de la independència no es pot sostenir cadascun d'ells per si mateixos, no cal parlar de quimeres i il·lusions per aixecar tot el poble Català contra un Gran Estat que té el poder POLITIC ECONOMIC MILITAR POLICIAL I COERCITIU EN IMPOSTOS ETC.
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari