Per qüestions que ara no venen al cas, fa pocs dies vam ser a l'estudi de l'Antoni Boleda, escultor targarí nascut el 1945. Aquest és un espai dominat per vistes magnífiques de la plana urgellenca, emmarcat per marges de pedra en un sòl de terrosos que infon vida a branques que sovint inspiraran l'artista.

Acompanyat d'obres d'artistes que li fan de marques en el camí –en clar homenatge– i d'estris que, com en el cas de la meitat d'una antiga roda de carro (talment un sol que surt de la mateixa terra, a parer meu) decoren, segons les seves paraules sense ni voler-ho, la teòrica desolació del lloc, que en canvi consideraríem un paradís colossal per a la creació que corprèn els visitants i els fa retornar segurament a temps arcaics.

Boleda, al qual l'edat li respecta una bona visió i unes mans treballades i treballadores, et presenta les seves figures en diferents materials, però que et parlen, directament i genuïnament, del contacte tel·lúric, en la forma clàssica o la més minimalista, i en els volums petits o mitjans que sembla que siguin més del seu grat. Força gent desconeix les seves grans obres, impressionants com el conegut monument a Lluís Companys al Tarròs, tan sovint maltractat per les fúries, netes d'aquelles que ens versava Màrius Torres quan deia "Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat d'ideals que volíem bastir, / entre runes de somnis colgats, més prop de terra, / Pàtria, guarda'ns: –la terra no sabrà mai mentir." Moltes vegades li ha tocat a l'Antoni Boleda arranjar els estralls que hi han deixat els antidemòcrates, i ho seguirà fent mentre existeixen l'un i els altres. I sí, la terra no sap mai mentir…

La trajectòria de l'artista començà com a tallista joier mentre es formava a les Escoles Salesianes de Barcelona, on el curs 1959-1960 fou premiat amb el premi de Sotscampió Provincial de Barcelona.

Els seus primers passos en el món de l'escultura els feu al taller d'Enric Monjo, dedicat fonamentalment a la imatgeria religiosa. Va ser allí on va poder conèixer i perfeccionar tècniques tan variades i tradicionals com el modelatge amb fang, l'escaiola, el treball amb la fusta o l'alabastre. Continuà amb el mestratge d'escultors com Joan Rebull o Ferran Bernard.

Al llarg d'una carrera artística de més de 50 anys, Boleda ha rebut multitud de premis. L'any 1969, després d'acabar Belles Arts a Barcelona, va guanyar el primer premi d'Escultura para Profesionales de Valladolid; l'any 1970, a Bilbao, obtingué el segon premi i medalla de plata en la I Bienal Artística del Deporte para el Arte; i el 1971 va rebre una allau de reconeixements procedents d'arreu de l'Estat espanyol.

L'any 1974 s'incorporà al claustre de professors de l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics de Tàrrega com a professor de modelatge, on impulsà el taller d'escultura. I l'any 1980 assolí el títol de director de la mateixa escola. Després de trenta anys dedicats a la docència de l'escultura, 2006 finalitzà la seva etapa de mestre.

Algunes de les obres que vam veure a la seva retrospectiva que va córrer per Ponent ens van impactar especialment, ja que semblaven maquetes d'instal·lacions, amb petits elements de ferro damunt de pedres senzilles de marges, fent monumentals els objectes trobats a la natura. Les seves peces les fa amb molt poca intervenció sobre les matèries, amb una abstracció pura i respecte total a la base, que és la que mana, agermanant escultura i naturalesa.

D'aquí el fet que crida l'atenció: obres realitzades en la fusta dels voltants, pacientment treballada per a descobrir vetes, colors, i ressaltar-ne o inserir-hi forats, que a vegades són completades amb unes peces de ferro com si unes llunes haguessin restat penjades d'unes branques sòlides i encerades: potser les havien estat esperant sempre i això és el que veiem, ho sospito.

Boleda, però, diríem que és home de solituds creatives i sobretot que defuig la cultura d'aparador, vernissatges i repercussió pública. La seva obra ja el representa prou i exposa el seu univers. 

Gaudim-lo i reivindiquem-lo, ja que, si no li sap greu, mestre, també és nostre.