El passat 7 d'octubre de 2021 Txarango anuncià la seva dissolució definitiva com a formació musical sense realitzar la seva gira de cloenda, ni la celebració l'any que ve del seu festival Clownia. Aquest anunci podria ben bé exemplificar el final d'una època musical al nostre país on les músiques de fusió i el mestissatge sonor han estat presents en les programacions de certàmens, festes majors i concerts.

Durant els anys 80 i 90 del segle passat l'anomenat rock català omplia les places i auditoris de Catalunya amb grups consolidats i populars com Sopa de Cabra, Els Pets, Sau, Sangtraït o Lax'n'busto, entre molts altres. La música en català estava de moda i es venien milers de discs i cassets. El públic majoritàriament connectava amb tot un seguit de bandes que cantaven en català esdevenint en referents per tota una generació i que van afavorir a incrementar la nostra llengua en la vida quotidiana que dècades anteriors només haguessin pogut escoltar cançons en espanyol o anglès. 

L'any 1994 apareix a l'escena musical catalana Color humano, banda liderada per José Capel, que introdueix la música mestissa i de fusió a Barcelona. És necessari apuntar que després dels Jocs Olímpics de 1992, que van situar Barcelona com la capital catalana i una de les ciutats més cosmopolites i d'acollida d'Europa, molts van ser els artistes que van arribar a la metròpoli catalana portant nous corrents musicals i obrint una àmplia mirada als sons del món. Començava una època on les músiques de fusió prendrien el relleu al rock català amb noms com Dusminguet, Macaco, Ojos de Brujo, 08001, Costo Rico, Cheb Balowski o Muyayo Rif. Formacions que combinaven instruments i ritmes nostrats amb elements i estils del nord d'Àfrica o Llatinoamèrica i amb unes lletres més vinculades a les desigualtats socials i problemàtiques del moment i on el català no és la única llengua a les lletres. A la primera dècada dels anys 2000 el fenòmen del mestissatge musical té la seva màxima fornada de formacions i bandes amb noms com La Kinky Beat, Muchachito Bombo Infierno, La Pegatina, Che Sudaka, Bongo Botrako, La Troba Kung-Fu… Més propers a casa nostra en aquesta dècada trobem a Zea's, Áyválá, Distrets o Xercavins, entre altres. Aquesta època coincideix en un moment d'expansió de festivals de música organitzats per empreses privades i associacions de joves. Aquest nou model on es podien veure molts grups de música en un mateix cap de setmana o cartell afavoreix la creació i difusió d'aquest estil de bandes.

Abans del 2010 apareixen a escena formacions que utilitzen el català com a llengua vehicular i amb un so que barreja el pop amb el folk. Manel, Els Amics de les Arts o El Petit de Cal Eril comencen a fer-se un forat entre el mestissatge musical.

La darrera dècada dels anys 2000 es donen els noms que omplirien els cartells dels festivals i concerts musicals fins a data d'avui: Txarango, Oques Grasses, Roba Estesa, Doctor Prats o els protagonistes musicals durant la Covid, els Stay Homas. A casa nostra trobaríem formacions com Naraina, La Terrasseta de Preixens o The Targarians, entre altres.

Amb la dissolució de Txarango (capdavanter de la darrera generació d'aquestes bandes), la crisi del sector musical produida per la Covid-19, les diferents visions de les institucions per celebrar festivals i els nous corrents musicals, que prioritzen les músiques urbanes, el pop més metafísic i fins i tot formacions amb pocs components, em puc atrevir a apuntar que estem davant d'un canvi en el món musical del nostre país i que tanca una etapa on el mestissatge sonor ha estat la bandera.