Diuen que, comprem o no a la rifa de la vida, tenim un número assignat, i el sorteig va com va, però sempre ens toca. Ho podem confirmar els qui ens anem fent grans per experiència pròpia i familiar i és així, si no és que algun o alguna negacionista ens digui també que, o bé no existeix tal cosa o ho tenen solucionat d’una altra manera.

Això ve a tall d’una obra que opino mereixeria ser a la programació de la Fira del Teatre al carrer de Tàrrega. És una peça amb escenografia mínima, però molt ben triada, una música i un so que no deixen d’acompanyar-te i una il·luminació molt ben triada.
Ja el 2020, quan l’estava preparant la Companyia Fadunito –composta per Ferran Orobitg i Ivan Alcoba fa disset anys–, deien: “Es tracta d’un projecte que se situa a la frontera entre l’espectacle en viu, les arts plàstiques i visuals, i el camp autobiogràfic”, però Fragile és molt més, ja que ve a il·lustrar la nostra fragilitat, que ens enfronta quan aquesta es remou o trontolla a replantejar-nos el valor de les petites coses i de la vida. És quan som o ens sentim fràgils que ens podem adonar del que realment és bàsic per a viure la vida i créixer amb aquesta consciència del jo, del nosaltres, la de l’ara i aquí.

Com es pot cantar a la vida, sense paraules, a partir de la por, el mareig, del dolor, de la nàusea i la desesperació? Doncs no només es pot, sinó que és en aquells moments en què afloren a la superfície la necessitat d’una pell estimada, el desconcert vençut per la resistència, el record de què vols acabar sent. Ells, d’això i sobretot Ferran, actor únic i poderosíssim en escena, en diuen “portar-nos de cop i volta a la lucidesa”. 

No els explicaré les meravelles poètiques que es poden fer amb uns globus; com es demana una mà amiga al públic –i s’obté–, com et posiciona la música i els efectes sonors en un ball o una habitació d’hospital. No els explicaré el duríssim treball d’expressió corporal que poden veure en escena, ni hi entraré en detalls, perquè voldria que aquest article, escrit un cop assumida la cascada d’emocions, fos un esquer i crec que soc incapaç d’explicar tot el que vam veure i vam sentir després de rebre una tira blava amb números. No els puc dir tampoc –mentiria– que sigui una obra per riure; només en algun moment el somriure encomanadís, positiu, del personatge en escena ens deixa a la cara una expressió relaxada, però sí que els puc assegurar que no en sortiran com hi van entrar.

És, a més, com es veu al final, una història basada en una experiència personal, però totalment extrapolable –del mal lleig, com deia la meva àvia–, de moltes persones que han viscut el càncer de prop –sigui en primera persona o d’un familiar o amic– i aquelles que la tindran o la poden tenir en un futur.

I aquest cap de setmana, la rifa ha anat a parar a la casa del músic i director Àngel Sans, el qual recordaran veïns i veïnes per ser el fil musical del carrer amb les seves mans tocant el piano; molts cantaires l’evocaran per haver estat dirigits per ell. Pot semblar que no és just, però la vida és així, i ens demostra com de fràgils som les persones; no en són, de fràgils, els nostres actes ni les nostres obres, sobretot parlant dels artistes. La seva obra i empremta quedarà en nosaltres i ens reclama lucidesa i amor per la vida.
Mentrestant, serem dels que desitgen que el sorteig encara no tingui la nostra bola.